Regant l'hortet

He estat un temps sense navegar i ara se m'acumula la feina internauta. Llegir els posts dels blogs amics de l'últim més i mig, buidar el correu dels missatges acumulats pendents de llegir, renovar el meu blog, ...Uf! Això últim fa una mica de mandra. I és que després de tants dies de fer el gos (pel que fa a cuidar i mimar el blog, eh!)... per on començo!!!

(Obro parèntesi. Ara em passa pel cap que això del blog és com una planta: vol que la cuidis i la reguis una miqueta cada dia. No si val a negar-la d'aigua un cop a la setmana per compensar! Vol constància, una qualitat que no passa per ser una de les meves majors virtuts, tot s'ha de dir. I pensant amb això de regar, em ve també al cap aquella cançó que diu "Jo també rego el meu blogget, faves i pèsols, faves i pèsols; jo també rego el meu blogget, faves i pèsols i ju-li-vert!" Ostres! era blogget o hortet? jajaja. Tanco parèntesi).

Bé, doncs després d'aquest desafortunat, o poc graciós, incís, procediré.
Com deia, se'm fa difícil. Perquè després de tants dies de no escriure res sembla que el retorn hagi de ser d'allò més sonat. No sé per què però noto certa pressió, sembla que el que diré avui hagi de ser quelcom especial, sorprenent, extraordinari, o si més no curiós, interessant, graciós, ... I no pas una bajanada banal i intrascendent com la que estic deixant anar ara mateix.

I és que el que escrius al blog no deixa de ser una projecció de tú mateix cap als altres, i conscient o incoscientment, un vol mantenir uns mínims de qualitat i coherència en el seu blog. I complir amb les expectatives generades per mantenir l'status o el cert "prestigi" que s'ha adquirit amb aquesta publicació (si és que se n'ha adquirit algún, és clar!). Però és que si em poso a pensar en si el que escric és prou bo o no, en si és mereixedor de que algú li dediqui el seu preciós temps, doncs no escriuria mai res. Així doncs, passo de perjudicis (o prejudicis!), passo d'intentar mantenir res, i deixo anar el primer que se'm passi pel cap. I això he fet. I... Oh! Caram! Sembla que finalment he aconseguit escriure alguna ratlla amb sentit i tot!!!

Així doncs, missió complerta: queda reinaugurat aquest bloc després de la sequera transitòria.
Ara que ja he trencat el gel espero que el proper cop no em faci tanta mandra escriure. I perdoneu si les meves ratlles no han sigut prou dignes.

Gira al sol

Aprofitar cada minut, esgarrapar cada segon.
Viure cada dia al màxim i gaudir de les petites coses, sobretot de les petites coses.
No patir pel que vindrà, sinó lluitar pel dia a dia.
Començar cada dia amb renovada vitalitat.
Xuclar l'energia al sol, com un vampir.
Il·lusionar-se i deixar-se encomanar d'optimisme.
Sentir-se un mateix.
Sense pressions, sense presses, sense incerteses. Sense haver d'esperar Godots. Sense mentides, ni enganys, ni desenganys.
Només jo contra el món.
Buf, feia temps que no em sentia així.
Sóc feliç.

5 MINUTS

LA QÜESTIÓ, EL + IMPORTANT
ES SABER SI DUU TOMAQUET AQUEST ENTREPÀ
I MIRAR SI HAURÀ FLORIT JA
EL LLESSAMÍ QUE TU EM VAS REGALAR.

ESTRENAR L’AGENDA ESCOLAR
AMB EL RETOLADOR QUE HI FEIA CONJUNT
I ALS CONCERTS, ABANS D’ANAR A TOCAR
TENIR TEMPS PER PODER SOPAR TOTS JUNTS.

CINC MINUTS, SÓN CINC MINUTS GENIALS
QUAN TU EM PIQUES A LA PORTA
I ANEM A FER EL TALLAR
I LLEGIM DINERS, SALUT I AMOR
EN UN HORÒSCOP QUE SEMPRE DIU VERITATS.

QUINA SORT! SEGUR QUE ÉS UN SENYAL
TROBAR LA PEGATINA AL MIG DELS CEREALS
I ELS DIJOUS, M’ENCANTA REPETIR,
ENS TROBEM DAVANT D’UNA AMPOLLA DE VI.

OH QUE BÉ! CARTA TEVA AMB DIBUIXETS
M’AGRADA REGALAR EL MEU MILLOR MAX MIX
PERÒ LA QÜESTIÓ, EL + IMPORTANT
ÉS SABER SI DUU TOMÀQUET L’ENTREPÀ.

Lletra: Helena Casas

Dúmbala Canalla!

Divendres els podrem veure per la Mercè,

a la Plaça Sant Jaume, a les 23'30.

En tinc moltes ganes, tot i que serà sense l'Helena (ohh).

Powered by Castpost

La vida s'escapa ...

Enric Casassas, Plaça Raspall

Lluny a l’horitzó, però cada vegada més a prop, diviso una petita escletxa de llum. És la força, la il·lusió que de mica en mica vaig recobrant. És el primer raig de sol, que em reconforta i vigoritza, i em crida a tirar endavant. Són els projectes que m’esperen, són els somnis que vull abraçar. Encara em queda un bon camí per fer, però nedo incessant cap aquest anhel.

Lluny, a l’horitzó, on el cel i el mar es confonen, on tot sembla retrobar-se i prendre sentit, on tot sembla possible, trobaré el camí.

L’horitzó (sembla que ja l’acaricio amb la punta dels dits); tan a prop però tanmateix tan lluny.

Peuades damunt s’arena.
Si véns, em trobaràs
ballant de puntes
damunt d’aquesta roca
i tu per jo et tornaràs loca.

Viatjarem amb un cavall alat,
aquest vespre silenciós
cap a racons inexplicables, deserts,
salvatges.
Esperarem sa nit.

Vaig anar a trobar camins de foc.
Me’n tornaria a anar
més enfora que mai.

No tinc por de somiar
que em perdré pes camí
o que no tornaré mai més.

Jo no sé de quina banda bufarà.
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben pops i despullats,
com dues gotes d’aigua
a ses cales del Pilar.

Te cantaré as capvespre,
t’estimaré a sa matinada,
te donaré fruit
i te menjaré a besades.

No tinc por de somiar
que em perdré pes camí
o que no tornaré mai més.

Si véns, si véns em trobaràs
ballant de puntes
damunt d’aquesta roca,

damunt d'aquesta roca, ...

Ja T'ho Diré, Si véns

l'altre

© Belén

Els rius de la vida fluïen indescriptibles per aquella mirada. L’electritzant vibració del seu cos trempava pels porus vigorosos d’aquella pell bruna.
En sentir la nit respirar va veure obscurs desigs penetrar-li l’ànima; i els pensaments fondre’s entre mars d’obscures boirines.
Ni tant sols la petita esperança consolava el neguit, brau desbocat dins d’aquella gàbia. La presó era ell mateix, però no ell, sinó l’altre.

El mirall retornava la seva imatge desdibuixada: no era ell, sinó l'ell vist pels ulls aliens.

joia robada

m'he pres la llicència d'agafar-la prestada...

www.fotolog.com/txiscandins

Bolero

Als núvols amb el temps i una canya
puc esperar que es moguin les muntanyes,
somiant truites i mirant les musaranyes
mentre a baix cau pedregada.

a la parra

Gent!

Perdoneu si aquest blog últimament està una mica mort, però es que estic a la parra.

Buf! La veritat és que començo a estar una mica saturadeta de feina. Sort que ja és aquí, ja s'acosta...

EL PONT DE LA FIRA (tot i que jo només lliuri dilluns).

Un petó a tots/es!

Mono de bolo

Ens n'anem de bolo! Al costat de casa, però ja tocava!

Dealan en Concert

Diumenge 21 de Maig

a la 1 del migdia

Font Picant d'Argentona

P.D.: Sí, ja sé que no vaig posar cap entrada post-barça, però la Txell ja ho va fer per mi.

Compte enrera

La que em menjaré a casa la Txell!!

Les que em beuré (si em deixen) !

Nostàlgics

14 de maig de 1986.

Ja fa 20 anys d'aquesta fotografia, i avui el meu pare ha tornat a bufar les espelmes, aquesta vegada amb el número 56.

M'agrada molt aquesta fotografia, la trobo molt entranyable i tendre. I em fa pensar com m'estimo els meus pares, tot i que sovint tingui aquella sensació de que encara em són desconeguts.

Sé que és un tòpic, però sembla mentida com passen els anys (últimament els meus posts són força nostàlgics, no?).

Avui, tot passejant per les Cinc Sénies amb en Pau i la Txell, parlàvem de tot això. Sovint mirem enrera i tenim la sensació de no haver disfrutat prou de tots aquests anys; de que podíem haver aprofitat molt més el temps; de totes les coses que podíem haver fet i no vam fer, del que ens agradaria canviar.

Sovint tinc aquesta sensació de que els anys se m'escolen entre els dits, de que cal viure al màxim. Però també crec que sóc com sóc, que sóc qui sóc, aquí, ara, precisament per tots els errors que he comès. Suposo que tots pensem que si poguéssim tornar al passat, tindríem la temptació de canviar moltes de les coses que ens agradaria que haguessin anat diferent. Jo crec que totes les coses, bones o dolentes, ens passen per algun motiu, i precisament els errors hi són perquè aprenguem d'ells. I aquelles coses de les que no estem orgullosos i potser canviaríem són les que ens serveixen per valorar el que tenim, i valorar encara més quan realment som feliços, i aquells qui valen la pena.

Per cert, ara sí, ja podeu escoltar en Pol Petit.

Pol Petit

Des de sempre, que quan escolto (i/o canto) aquesta cançó penso en tu.

Avui, navegant per un altre blog amic, l'he tornada a recordar, i això m'ha obert la caixa dels records (tot i que, de fet, ja feia temps que em passava pel cap de dedicar-te un post).

Quan vaig néixer tu ja hi eres. Des de sempre hi has sigut. Hem anat creixent junts, i vivint moltes coses en comú. I n'estic molt contenta. Aquells estius a la costa, a Begur, a la Cala Estreta, aquelles expedicions al fons del mar, les aventures dins la tenda, ... anàvem descobrint el món, innocents, sense preocupacions.

En molts moments m'has ajudat, potser sense saber-ho. Sempre m'he sentit molt aprop teu (no sé si a tu et passa igual), i sempre he sentit (i sento) que et tinc allà si et necessito. Ets més que un cosí, perquè ets un amic; i ets més que un amic, perquè també ets cosí. I penso (no ho sé) que això ens dóna un vincle especial; no sé si millor o pitjor, però sí diferent.

Així doncs, per tot això i per moltíssimes coses més, perquè ets una d'aquelles persones que se'n troben poques, que valen realment la pena (ens deu venir de família! :-P), permet-me que et dediqui aquest post, i aquesta cançó, que te la mereixes, i perdona'm les fotos indecents.

Per tu Pol Petit.

Dies fets d'angoixa, carrers plens de por.
Gent sense esperança, ciutats sense cor.
Nens petits que creixen amb el cor glaçat,
són joguines que els grans hem trencat.

Ei Pol petit! Agafa la guitarra cada nit
surt al carrer i canta una cançó.
Canta ben fort i digues la veritat sense cap por.
Ei Pol petit! També cantaré jo.

Et diran que les guitarres, et diran que les cançons,
són només per divertir-te i que no has de buscar raons.
Però no deixis que t'enganyin, qui diu això no et vol bé,
cal que surtis a cantar al carrer.

Ei Pol petit! Agafa la guitarra cada nit
surt al carrer i canta una cançó.
Canta ben fort i digues la veritat sense cap por.
Ei Pol petit! També cantaré jo.

Pol petit, Pol petit,
ei! Pol petit, també cantaré jo.

N'gai N'gai

Powered by Castpost

FARTA!

00.00 a.m.
Sembla ser que el Barça ha guanyat la lliga, però això és el de menys.
Estat d’alcoholèmia: positiu. No m’ho tingueu en compte.

Estic farta de no saber a quin joc estic jugant.
Estic farta de fingir.
Estic farta d’haber de demostrar contínuament qui sóc
O d’aparentar el que no sóc.
Estic farta de no creure’m prou.
Farta d’esperar, de creure en impossibles; d’estimar.
D’aguantar els cops,
De contenir les llàgrimes (i els somriures, i els sospirs)
De controlar les emocions (incontrolables massa sovint)
I posposar les decisions.
Farta de tornar a començar.
N’estic farta de tot plegat.
Vull cridar: ARRRRRGGGGGG!!!!!!


(La Voll Damm em perd)

ARRRGGGGGGGG!!!!!!!!!

Home anònim qualsevol

L’Home 1 es creia algú especial, però ja feia molt temps que ho havia deixat de ser. La seva vida s’havia tornat irritantment plana, sense relleus. Aparentment sense alts i baixos, suposadament sense preocupacions. Es creia feliç; moderadament feliç. I s’havia conformat a ser-ho. No es mullava. Estava acomodat en la seva rutina, trivial, banal, irritantment monòtona, sense emoció. La seva passivitat, la seva conformitat, l’havien anat consumint, corsecant. No arriscava, no volia exposar els seus sentiments. Es protegia sota aquella cuirassa d’aparent felicitat que ell mateix s’havia imposat. Així ningú no podia fer-li mal.

Però un bon dia Algú es va creuar en el seu camí. Algú, que li va fer despertar un món d’emocions ocultes. Algú, per qui va creure que valia la pena arriscar-se. I ho va fer. Va ser un camí tortuós, ple de pujades i baixades. Va apostar fort. I finalment va perdre.

Es va creure morir. Estava ferit, dolgut, enrabiat amb ell mateix i amb Algú. Però per primera vegada en molt temps es va sentir viu. Després de la tempesta es va trobar navegant en una dolça calma, en una dolça felicitat. Havia recobrat les ganes de jugar al joc de viure; a no quedar-se a mitges tintes; a apostar, i a perdre (si tornava a caldre) per poder guanyar el proper cop. Algú, sense saber-ho, l’havia despertat.

Desconnexió

Apago el mòbil, no fos cas que hi hagi alguna altra trucada inesperada (o massa esperada) que em faci vacil·lar.

Terrasseta, nit, aire fresc, una cerveseta i un bon llibre. Quietud, solitud, pau. Mmmmmm...
Què més es pot demanar?

[Jugant amb el Photoshop. Escoltant Roger Mas - dp.]

_______________________________________

¿Encontraría a la Maga? [...] era tan natural cruzar la calle, subir los peldaños del puente, entrar en su cintura y acercarme a la Maga que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo dentífrico.

Pero ella no estaría ahora en el puente. […] De todas maneras subí hasta el puente, y la Maga no estaba. Ahora la Maga no estaba en mi camino, y aunque conocíamos nuestros domicilios […] no nos buscaríamos en nuestras casas. Preferíamos encontrarnos […]. Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos. Oh, Maga, en cada mujer parecida a vos se agolpaba como un silencio ensordecedor, una pausa filosa y cristalina que acababa por derrumbarse tristemente, como un paraguas mojado que se cierra.

[…] Pero todo esto había que decirlo en su momento, sólo que era difícil precisar el momento de una cosa, y aún ahora, acodado en el puente, […] me preguntaba si este rodeo tenía sentido […]. Pero si hubieras estado ahí esa noche, como tantas otras veces, yo habría sabido que el rodeo tenía un sentido, y ahora en cambio envilecía mi fracaso llamándolo rodeo.

Julio Cortázar, Rayuela.

Mentider

Un bon amic que m'ha fet descobrir moltes coses me'l va recomanar.
I la veritat és que (suposo que com la majoria que no el coneixiem) m'he endut una molt grata sorpresa. La música, la lletra, els arranjaments, l'optimisme, l'humor cínic, ... tot. M'agradaria haver escrit jo aquestes cançons. :-P

____________________________

NO POT SER

Sé que no aprendré el que no he après, ni refaré tot el que ja he desfet.
Sé que no puc ser tal com tu vols per molt que em collis els cargols.

Sé que no és senzill d’entendre,
sé que tinc un món a perdre.

Però tot i que no et vull fer patir,
sé que no responc a allò que esperes de mi.
M’he esforçat per intentar canviar,
però el meu esperit no es vol deixar domar.

Potser que a la fi no trobi res perquè el que busco no existeix,
però també sé que quedar-me aquí no servirà per fer-te més feliç.

_____________________________________________

PERDO EL NORD

Cada cop que et mous jo perdo el nord,
cada cop que vols em tornes boig.
Quan estic a punt de veure-hi clar,
creues pel meu cap i em fas dubtar.

Amb una paraula ho canvies tot,
amb una mirada em cales foc.
Amb un gest em pots fer perdre el cap
i fer-me sentir desorientat.

Per fi no tinc res més a dir,
tens a les mans el meu destí.
Jo vaig volant sobre el teu cap
com un estel lligat.

Tens sota el teu dit tots els botons,
tens dins del teu llit un món millor.
Jo voldria fer-te el meu tresor
i amb una cançó trencar-te el cor.

_______________________________________

UNA CANÇÓ

Una cançó perquè soni a la ràdio
ha de tenir una mica de tot i si pot ser no ha de dir res.
Combinant un cop més quatre tòpics gastats,
el llatí apassionat, simpàtic aflamencat, romàntic enamorat i ensucrat,
una cançó ha d’enganxar com s’enganxa un xiclet
o una caca de gos que has trepitjat pel carrer sense voler.
Ha de ser una cançó intranscendent com la que ara estic fent,
però amb la innoble intenció d’agradar tota la gent, com si ningú no fos diferent.


Marc Parrot, Mentider.

Hamelin

Feia temps que no sortia així del teatre. Així de sorpresa; així de commoguda. En estat de xoc.

Vaig anar a veure “Hamelín”, de la Companyia Animalario. N’havia llegit poc. Sabia que tenia molt bona crítica, havia sigut una de les triomfadores dels Premis Max, actors mediàtics en el repartiment, … però poca cosa més. Però la veritat és que no m’esperava trobar una perla com aquesta.

“Hamelin” és d’aquelles obres que costen de pair. Un cop de puny directe a l’estómac. Un text superb escrit per Juan Mayorga. Una historia que sacseja l’espectador i un elenc d’actorassos que donen vida a uns personatges molt ben construïts. Els qui esperaven trobar l’Alberto San Juan o el Guillermo Toledo de “El otro lado de la cama” (pel·lícula d’altra banda fantàstica –la primera-, una cosa no treu l’altra) devien quedar descol·locats.

La posada en escena, amb direcció d’Andrés Lima, també magistrals. Un escenari completament buit, despullat, que encara deixa més desamparats els personatges (que els veiem permanentment sobre l’escena, encara que no actuïn).

Tots els engranatges encaixen a la perfecció en aquesta crua (i nua) reflexió sobre la pederàstia i el món corromput en el que es troba immersa (o que precisament ha creat) la societat actual.

La veritat és que és del millor que recordo haver vist en els últims temps. Teatre del bo, de l’autèntic: aquell teatre que, sense artificis, aconsegueix fer-te reviure, representar, recrear, una història que t’arribi.

Com diu el mateix Mayorga:

Frente a la afirmación: “eso no puede ser teatro”, hay que levantar –no desde los manifiestos, sino desde la práctica escénica- la afirmación de que el teatro puede representarlo todo. Siempre que no traicione su origen. El origen del teatro, y su mayor fuerza, está en la imaginación del espectador. Si hace del espectador su cómplice, el teatro es imbatible como medio de representación del mundo.

Sólo con palabras, y con la complicidad de sus espectadores, Sófocles, Shakespeare o Calderón podían convertir el pequeño escenario en una ciudad invadida por la peste, un mar tempestuoso o un castillo polaco. Ellos usaban las palabras como aquellos cuentacuentos capaces de crear en el aire un zapato de cristal o un bosque. Como las usan los niños, que, sólo nombrándolo, pueden traer aquí y ahora cualquier lugar y cualquier tiempo.


Estarà només fins el dia 23 al Romea!!!!

La dansa del ventre

Sembla ser que he començat una etapa mítico-naturalista. :-P

Homeopatía, dansa del ventre,...

Ara em disposo a anar a la meva segona classe, i estava xafardejant sobre les seves avantatges. Us en faig cinc cèntims.

La dansa del ventre és una de les danses més antigues del món, una dansa ancestral que es ballava als pobles de l'Orient mitjà i al nord d'Àfrica, on sempre ha estat lligada a la fertilitat i al culte a la mare Terra. Les dones ballaven descalces, en contacte amb el sòl, fent moviments circulars amb el ventre descobert, símbol de vida i eix espiritual on es concentrava l'energia tel·lúrica o divina.

La dansa del ventre que coneixem actualment ens arriba de l'Egipte prefaraònic. La societat egípcia d'aleshores estava basada en el matriarcat i les dones eren símbol de vida i vehicle de comunicació amb les deïtats, i les escollides utilitzaven la dansa per entrar en contacte amb els déus.

Amb l'arribada dels musulmans, la dansa del ventre va deixar de ballar-se als temples per passar a omplir els carrers, els cafès i les tavernes com a entreteniment.

Actualment, la dansa del ventre ha recuperat en certa manera el seu significat espiritual i d'exaltació de la feminitat. La dona (i l'home!) occidental hi ha trobat una manera diferent d'expressar-se i de viure el seu cos

Sembla ser que la dansa del ventre té múltiples qualitats, especialment per a les dones. La dona, al centrar i fer fluir l’energia del seu ventre, energitza i concentra aquesta, afavorint tot allò relacionat amb el fet de ser dona: controla el cicle i el dolor menstrual, millora disfuncions sexuals i l’obtenció de plaer. També creix la nostra creativitat, imaginació i inventiva, així com el nostre coratge, valentia i seducció.

Al ballar descalces, es produeix una connexió amb la Terra, que reactiva l’energia vital, controla la líbido o energia sexual, la independència i la capacitat d’iniciativa.

Ens ajuda a conèixer el nostre propi cos. És una dansa sensual (i no sexual) i així revaloritzem la nostra percepció de nosaltres mateixes i ens fa sentir més belles i sensuals.

Aprenem a disociar les diferents parts del cos, permetent el desbloqueig i la fuidesa, amb la conseqüent eliminació de nusos de tensió que anem acumulant. Es corregeixen vicis posturals que poden produir-nos dolors lumbars. També aconseguim una major flexibilitat de l’esquena i en corregim el seu eix.

I podria anar seguint.

Algú s’anima?

Que no s'apague la llum

Un dissabte com qualsevol altre, però no és qualsevol dissabte.

Al matí treballo. Alguns dels meus nens em feliciten, i em fa il·lusió. Jo els he portat piruletes, com solen fer ells (bé, ara la piruleta sembla que no s’estila tant; com tot, anem ‘a lo grande’, i s’opta més per la bossa plena de ‘xuxes’).

Migdia accidentat. Dinar a corre-cuita perquè el meu germà té partit a can collons de la roca. El mitja hora hem dinat, bufat les espelmes, menjat el pastís i obert els regals.

Tarda d’allò més normal. Migdiada (curteta), després al local per preparar les coses (demà tenim bolo!) i després a fer un vol per les paradetes d’artesania de la plaça Santa Anna.

El millor del dia, el sopar: res d’especial, res de celebracions. No cal. En un principi potser em sap greu que no puguem ser més, però després penso que no, que tampoc cal. Més val pocs i ben avinguts, que diuen. Ens trobem quatre bons amics per sopar, el perquè no és més que una excusa. Xerrem de tot i de res, riem, bevem, debatem (acaloradament, uns més que altres), ... ens expliquem com ens van les nostres vides, perquè últimament no ens veiem gaire,...

No sé vosaltres, però jo ho necessitava; necessitava sentir-me acompanyada, tranquil·la, amb gent que m’estimo molt. I sí, xerrant de coses banals, per què no! Perquè són aquestes petites coses, els gestos més petit, el que et fan valorar a les persones que són especials per tu.

Com el Cd que em vau regalar. No és el regal en sí, sinó això que deia, el gest. El fet que l’escollíssiu per mi; la il·lusió d’obrir-lo i descobrir-lo, com un tresor. I val a dir que el vau escollir bé.

Gràcies nois per acompanyar-me en aquest dia tant especial (que ho va ser). I que no s’apague la llum! I que encara que ens veiem poc, anem llaurant aquesta amistat perquè no es perdi.

My taylor is rich (and my inglish is very bad!)

- Sorry, but my “inglish” isn’t very good!

Aquesta ha sigut la frase que més he repetit durant aquest últims dies. I no és pas perquè me n’hagi anat de viatge ni res de similar (què més voldria jo!)

Dijous va aterrar una alemanya de 13 anys a casa meva. I durant tot el cap de setmana, per diverses qüestions, he hagut d’utilitzar (o intentar de fer-ho) l’anglès per comunicar-me amb diferent gent. I no vegis com el tinc de rovellat! Què dic rovellat, rovelladíssim !! Entendre’l, més o menys, però intentar encadenar més de dues paraules seguides amb un sentit... Per sort el llenguatge de gestos (que no de signes) és universalment conegut. Clar que comporta els seus perills, perquè entre l’emissor i el receptor es poden produir algunes interferències si aquests no comparteix un codi comú (cosa força habitual). Tu fas un gest amb la mà tot volent dir “x” cosa i el teu interlocutor potser interpreta... “y”.

La veritat és que m’he sentit d’allò més pueblerina. M’he hagut de comunicar en plan “Io ser gran manitú, tú ser ianqui colonizador”, tot fent valer les meves dots de teatre de gest (i gràcies al bon humor, paciència i bona predisposició dels meus contertulians).

Bé, tornant a l’estudiant alemanya que tenim en acollida. Ja us podeu imaginar el pa amb tomàquet. Ella se suposa que ha fet dos anys d’espanyol, però la veritat és que no entén ni un borrall! Per tant ens hem de comunicar en anglès, però ni el meu pare ni la meva mare parlen anglès. Tot un problema! I el meu germà i jo ens espavilem com podem.
Però el pitjor no és veure la cara de circumstàncies que fa la noia quan li intentes dir alguna cosa i no aconsegueixes formular mai cap frase amb sentit. El pitjor és veure la cara d’estupefacció que va posar la noia alemanya quan li vaig dir que tenia tuentifor iears! - Twenty-four? Em va repetir, pensant que potser no m’havia entès bé. - Yes, yes. – Li dic jo. I veig com repeteix, incrèdula, la meva l’edat, aquest cop en alemany.
I no crec que la seva sorpresa fos perquè jo sembli més jove del que sóc (que potser també! :P)! Sinó perquè devia pensar (vaig deduir jo): - Què hi fot aquesta tia amb 24 anys i encara vivint amb els pares!- És clar, si és que allà a Alemanya de seguida que poden deuen fotre el camp. Però és que aquí, encara que volguem emancipar-nos, no podem!! Aquí estem a la cua d’Europa. Però què li podia dir! No era qüestió d’intentar-li explicar a aquella pobra noia, amb el meu anglès macarrònic, que aquí els preus de l’habitatge estan tan demencialment alts que si vols comprar-te un pis aviat els hi hauràs de deixar la hipoteca als teus fills com a regal de defunció, i que els polítics són una colla d’apoltronats que en el fons no els hi van ni els hi vénen els problemes reals dels (suposadament) seus representats (clar que això dels polítics passa a tot arreu, no?). Bé, això millor que ho deixem per un altre post, no? Que avui no estic precisament inspirada per parlar de política.


Amb el tema de l’anglès, m’ha agafat tal depressió que aquest matí m’he posat a buscar el vídeo de’n Big Muzzy que encara deu córrer per casa. Encara no l’he trobat, però quan el trobi...

So, hey, hey, this the alfabet. Spelling in english is fun!

- I’m Muzzy, big Muzzy!
- I’m princess Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princess Sylvia, I’m princess Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princess Sylvia,...

Imagina

Lo bo es fa esperar.
Aviat tornaré amb força...

De moment, afegeixo un nou propòsit a la meva llista:

6. Afrontar de cara els problemes. No anar posposant el que saps que és inevitable.

______________________________

imagina si això
un dia això
un bon dia
imagina
si un dia
un bon dia això
cessés
imagina

Samuel Beckett

Sentit

Dimarts. Un quart de dotze de la nit.

Arribo a casa inusualment d’hora, però (insospitadament) tothom ja dorm. Sospir alleujador. L’últim que necessito ara són les habituals preguntes de rigor (Ja ets aquí? Com és? I d’on véns? I Com ha anat? Bé, bé. Sí, sí. Mmm. Ahh. I afegiu-hi els quatre etcèteres insubstancials que més vulgueu). Us estimo, però avui agraeixo que no ens haguem de creuar. Hi sou, sense saber-ho, i noto (i necessito) la vostra presència; però agraeixo tant la vostra absència!
Necessito ocupar-me la ment. No tinc ganes de pensar en tot plegat. I no me’n vull anar a dormir perquè sé que no pararé de donar-hi voltes. Tinc el sofà tot per mi, la tele per mi, la nit per mi, la solitud per mi. Així doncs miraré una peli. Una d’alegre, penso. Però en tinc dues pendents que he agafat de la biblioteca i hauré de tornar. Millor doncs una d’aquestes. A veure... miro les sinopsis... i quant duren... una cent vint- i- pico minuts... buf... potser és massa temps per no pensar... i aquesta altra noranta-i-pico... mmm... no sé, no sé... Va, ja està. Fet! La de noranta-i-pico minuts. Prou temps per oblidar, no? És Enric V, de Kenneth Branagh (osti! ara no sé com s’escriu!), una d’aquelles moltes pel·lícules que tens en la llista de pendents per mirar (també hi ha la llista de pendents de tornar a veure). Doncs avui encara no serà el dia que l’esborri de la llista! Poso el Dvd a l’aparell i la cosa no xuta, tu! El disc no acaba d’arrencar, i fot un soroll de mil dimonis. Premo el botó de parada, però la ditxosa maquinota no s’atura. M’atabalo. Que pari ja aquest soroll, que despertaré a tota la casa! Finalment, no sé com, després de polsar amb força tots els botons possibles (que curiós això: ens sembla que si apretem amb més força la cosa funcionarà més ràpid! Quina tonteria! Sabem que no és així. Però ho fem.), aconsegueixo treure el devedé. Val, Enric cinquè se m’ha resistit. Però jo vull mirar una peli. Reviso l’altra opció: Las maletas de Tulse Luper de Greenaway. No sé, ara em fa com una mica de mandra. La veritat és que amb aquest títol, a qui no li fa mandra en un principi?.
Moment de crisi. A la tele no fan res. Bé, doncs em remiro alguna peli que ja tingui i llestos. Obro el calaix dels Dvd (la majoria recopilats de regal amb el diari, per tant sense extres) a veure què trobo. I, oh, sorpresa! No recordava que en tenia una de la llista de les pendents per mirar: Mi vida sin mi (sí, què passa, ja sé que té delicte, però encara no l’he vista). És molt trista (això m’han dit), per tant no sé si em convé. Però em ve molt de gust mirar-la. Que funcioni, que funcioni, que funcioni... Funciona! Menú – Idiomas - Versión original inglés 5.1. – ok – Subtítulos - castellano – ok - Ver película – ok. (nota: tema per futur post del bloc: pel·lícules en versió original o doblades?)

A partir d’aquest moment m’oblido de tot. Em submergeixo totalment en la pel·lícula. Ann m’absorbeix.
Noranta minuts. I surto canviada. Ann (o Sara Polley?) m’ha fet despertar. Sembla tòpic, però és així. Penso com n’és de capritxosa la nostra percepció, com el nostre estat d’ànim ens fa més o menys sensibles, més o menys vulnerables a aquelles coses que rebem, i en com les digerim. Segur que en una altra situació, en un altra moment de la vida aquesta pel·lícula no m’hagués tocat tant (o m’hagués tocat molt més encara).
Relativitzar les coses, mirar-les amb distància.
La llàgrima d’avui serà la rosada del demà.
Sento una estranya pau interior (uf, que místic que m’ha sonat això!).
És tard i me’n vaig a dormir pensant en ella. Gràcies Ann.

_________________________

Sentit

De vegades, les coses semblen
despullar-se sobtadament
del seu sentit.
Ahir, per exemple,
mirant per la finestra mentre sopava,
aquell hort, aquelles cases,
aquell cel esblaimat de la posta,
tot se m´havia allunyat de sobte
i fet incomprensible;
res no em deia ja res
i vaig tenir por.

(Havia oblidat que les coses
són més aviat sense sentit,
i que tota l´àrdua tasca de l´home
consisteix precisament a revestir-les
de rics mantells i sedosos brodats.
Lleu com és, però, de tant en tant
aquest vel s´esquinça i cau,
i la vida, llavors,
com ahir al vespre,
se´ns mostra tal com és:
nua, precària, muda.)

Àlex Susanna

Començament dels començaments i ocasió de les ocasions

Dona’m aire
cerca corda
quasi mata’m.

Enric Casasses

__________________________

Desconcert.

Avui no tinc ganes d’escriure. Però sort que tenim els poetes que ja parlen per nosaltres!

(tampoc no vull que ara aquest blog sembli que vulgui anar del rollo místic i/o intel·lectual! :-P .Tinc ganes de penjar poesia; i què passa!)

____________________________

¿PER QUÈ?

Força l’entrada als traus del cel
arrenca el ferro dels budells,
gira la brúixola amb el nas
i cala foc a la carbassa de la nit

¿PER QUÈ?

Tira la xarxa al riu vermell,
clava el queixal en el queixal
i more’t de cop
amb el xiscle d’un gat

¿PER QUÈ?

Compta els minuts, compta els segons,
aguanta els ulls del llop,
observa els núvols
i plora

¿PER QUÈ?

Enric Casasses

Agredolç

Una setmana, i de tots aquells propòsits, què en queda?
Començo un blog i només començar ja no l'escric. M'aixeco, aconsegueixo caminar, però caic altre cop. Suposo que no hi puc fer res; sóc així: inconstant, inestable, caòtica, ... un petit (o gran) desastret. Tot i que haig de reconèixer que fins a cert punt m'agrada. Que avorrida la vida sinó, no? Però no ara, no com ara. No em ve de nou; sempre m'he passat la vida pujant i baixant, però quan ets més a baix que a dalt...

Divendres va ser un dia agredolç (i mai més ben dit). De rialles i plors.
Vam anar a veure en Carles Belda a l’Atzucac. Va ser un concert molt especial. Per moltes coses, però sobretot per ell. En Carles vull dir. Melodies tocades des de molt endins, des del cor i amb el cor.

Després... encara no ho entenc. Em fa molta ràbia. Suposo que vaig perdre el control. No m’agrada perdre el control. Però suposo que un mal dia el té tothom. I vaig tenir la sort de poder comptar amb tres grans amics que em van cuidar; dels millors, sens dubte. Gràcies altre cop!

Ara escolto el seu CD. Una vegada rera l’altre. Es barregen tantes coses. Et vull, On ets?, La felicitat, ... petits bocins de tanta bellesa i sensibilitat, ... records, ...


Aquesta tarda tinc la sort d’anar a veure en Llach. Em fa moltíssima il·lusió. Els sentiments seran a flor de pell. Però qui millor que ell per recordar-nos que la vida és plena de sorpreses, de poesia, d’emocions fortes, d’històries, ... L’optimisme de la vida. Perquè la vida cal ser viscuda intensament (tot i que de vegades faci mal; molt mal).

---------------------------------------------------------

Això és complicat cagu’n l’ou.
tot el que passa és veritat.
em posaré els vidres nous,
el miratge no és el que és.

Carles Belda.

Semàfor

Semàfor en vermell.
Uns segons. La vida sembla aturar-se.
Li robo uns segons al temps (o és ell que se’ns burla i ens dóna la torna?).
Qui pogués enganyar-lo ara, només un instant, i tornar per dir-te tot allò que no vaig saber.
VERD
Segueixo
Implacablement,
La vida continua, la vida m’arrossega, però sense tu.
____________________________________
*
3
*
En el oscuro mar de tu nombre vacío
afloran las palabras enamoradas
que te dije un día.

Leve estela de espumas silenciosas
yendo siempre más allá de mí
en la eterna huida del recuerdo que se disipa.

Cuerpo de tristeza todavía caliente
en el hueco de mis manos
yermas como sombras.

Extenso horizonte de soledad
ya siempre doliéndome en los ojos
sin tu imagen,
continuamente recluyéndome en mi mismo,
sumergiéndome en tu tiempo
como en un ámbito único donde abarcarte.

Mansa dulzura de un tiempo que ya fue.
Réquiem del viento en las torres vacías.
Miedo a perderte en el aire
o en el nombre sin nadie que la tarde lleva...
*
4
*
Huyes del tiempo como una canción en el aire,
mimosa e imposible,
apenas un estremecerse en mi soledad.

No hay palabras ardientes
que ahora canten nuestros sueños
bajo estrellas
en las aguas de tu remanso solitario.

Dulcísima y silenciosa,
te desvaneciste
más allá del abrazo de nuestras manos enamoradas
y siento ya solamente a mi lado
el vacío caliente
de tu corazón amándome.


Salvador Garcia Bodaño.

An Dúlra, un projecte que comença a caminar

Dia 2. Amb energies renovades.
*
Ahir vam anar a sopar amb els companys de viatge d’ An Dúlra, els ballarins (i amics) de Celtic Caos, per fer una mica de valoració de l’ estrena de l’espectacle. Els números no surten per enlloc. L’objectiu de l’estrena no era pas fer diners, sinó que era veure la culminació d’un projecte en comú, veure com un gran somni col·lectiu, després de molt d’esforç, es feia realitat. I el més important: veure que la gent, el públic que va omplir el Monumental, va respondre. Això és el que jo me’n enduc d’aquella experiència: la reacció, el calor de la gent. Per molt tòpic que sembli, amb això ja ens sentim més que pagats. Però també és veritat que som un grup de gent que esperem, o voldríem aspirar a poder viure d’allò que ens agrada i apassiona: la música, el ball; sigui amb aquests o amb d’altres projectes. I és aquí on t’adones de que alguna cosa falla. Ja ho he dit, de moment els números no surten. Podria deixar anar aquella frase tòpica de que “la cultura en aquest país està molt malament”, però la veritat és que no sé exactament quin és el problema. Si no estàs dins del circuit ho tens molt difícil. Som un grup de gent amb bones idees, que oferim (penso) un bon espectacle, amb vocació professional, amb qualitat tècnica , artística i humana; i, o t’ho fas tot tu, invertint-hi una quantitat d’hores, diners, frustracions, ... que de vegades penses si realment compensa, o pràcticament no trobes qui et doni un cop de mà.
Tampoc vull ser pessimista: ahir tots vam sortir de la reunió amb unes ganes terribles de què aquesta història tiri endavant. Sabem que costarà, que de moment estem sols, però hi estem plenament disposats. I sempre pot venir un cop de sort i que algú aposti per tu. L’esperança és l’últim que es perd, no?

-----------------------------------------------------------------------------

Cummings, segona entrega:

*

Capbussa’t en els somnis
o et podrà ensorrar una consigna
(els arbres són les arrels
i el vent és el vent)

confia en el teu cor
si els mars s’encenen
(i viu per l’amor
encara que els estels caminin capgirats)

respecta el passat
però acull el futur
(i allunya ballant la teva mort
en aquest casament)
[...]

Estrena

Dia 1 de l'any cero.

Acabo de fer el que se suposava era l'últim examen de la carrera. M'ha anat molt malament. Ja ho sabia; el meu cap estava per altres històries i no podia processar. Hauré suspès, ho sé. Però la veritat és que més igual. Per a mi avui comença una nova vida. I quina millor manera d'estrenar-la que inaugurant el meu blog? (bé, se m’acuden unes quantes coses millors, però és un dir).

Com tot inici d'any que es preï, cal començar-lo fent la típica i tòpica llista de bons propòsits. Així doncs aquests són els meus

1- Ser constant amb tots els meus projectes. Sé que puc. I vull.

2- Cuidar-me i estimar-me més. Fer una vida més saludable. Anar al gimnàs (sabeu de llocs on facin el famós "Pilates?).

3- Cuidar més als qui m'estimen.

4- Començar a buscar pis, sin prisa però sin pausa (algú interessat en compartir?).

5- Encara un últim propòsit. Bé, aquest no seria pròpiament un propòsit, perquè no depèn només de mi. Diguem que en aquest sentit seria més aviat un desig. Així que per allò de que si el dius ja no es fa realitat, m'abstindré de comentar-lo. En tot cas jo posaré totes les meves ganes, il·lusió i recursos perquè s'acompleixi. Jo em donaré al 100 %. Sin prisa pero sin pausa, també. I si ni així la cosa funciona doncs... bé, no avancem aconteixements.

*

*

Encara no he pensat quina “línia editorial” tindrà aquest blog. Bé, de fet crec que no en tindrà cap. Simplement em venia de gust buidar el pap, així que hi aniré posant tot allò que em vingui de gust: fotos, poemes, música (si descobreixo com fer-ho), etc...

-------------------------------------------

Rellegint E.E.Cummings. Està ple de petites perles que vull compartir. Avui, dues.

*

1.

m’agrada el meu cos quan és amb el teu
cos. Es així una cosa tan completament nova.
Els músculs millor i els nervis més.
m’agraden les teves faccions. m’agrada sentir l’espina
del teu cos i els seus ossos, i la bategant
-ferma-llisor i que
altra i altra i altra vegada
besaré, m’agrada besar això i allò de tu,
m’agrada, lentament acaronar, palpar el borrissol
de la teva pell elèctrica, i allò que apareix
sobre la carn que es clivella... I els ulls grosses engrunes d’amor

i potser m’agrada l’esglai

de sota meu tu tan completament nou

*

*

2.

[...]

el teu més lleu esguard fàcilment m’obrirà
encara que com dits m’hagi tancat,
m’obris sempre pètal a pètal com obri la Primavera
(hàbilment tocant i misteriosa) la seva primera rosa

o si el teu desig és tancar-me, jo i
la meva vida ens tancarem molt bellament, de sobte,
com quan el cor d’aquesta flor imagina
la neu que amb cura cau pertot arreu;

[...]