dijous, 23 de febrer de 2006

Sentit



Dimarts. Un quart de dotze de la nit.

Arribo a casa inusualment d’hora, però (insospitadament) tothom ja dorm. Sospir alleujador. L’últim que necessito ara són les habituals preguntes de rigor (Ja ets aquí? Com és? I d’on véns? I Com ha anat? Bé, bé. Sí, sí. Mmm. Ahh. I afegiu-hi els quatre etcèteres insubstancials que més vulgueu). Us estimo, però avui agraeixo que no ens haguem de creuar. Hi sou, sense saber-ho, i noto (i necessito) la vostra presència; però agraeixo tant la vostra absència!
Necessito ocupar-me la ment. No tinc ganes de pensar en tot plegat. I no me’n vull anar a dormir perquè sé que no pararé de donar-hi voltes. Tinc el sofà tot per mi, la tele per mi, la nit per mi, la solitud per mi. Així doncs miraré una peli. Una d’alegre, penso. Però en tinc dues pendents que he agafat de la biblioteca i hauré de tornar. Millor doncs una d’aquestes. A veure... miro les sinopsis... i quant duren... una cent vint- i- pico minuts... buf... potser és massa temps per no pensar... i aquesta altra noranta-i-pico... mmm... no sé, no sé... Va, ja està. Fet! La de noranta-i-pico minuts. Prou temps per oblidar, no? És Enric V, de Kenneth Branagh (osti! ara no sé com s’escriu!), una d’aquelles moltes pel·lícules que tens en la llista de pendents per mirar (també hi ha la llista de pendents de tornar a veure). Doncs avui encara no serà el dia que l’esborri de la llista! Poso el Dvd a l’aparell i la cosa no xuta, tu! El disc no acaba d’arrencar, i fot un soroll de mil dimonis. Premo el botó de parada, però la ditxosa maquinota no s’atura. M’atabalo. Que pari ja aquest soroll, que despertaré a tota la casa! Finalment, no sé com, després de polsar amb força tots els botons possibles (que curiós això: ens sembla que si apretem amb més força la cosa funcionarà més ràpid! Quina tonteria! Sabem que no és així. Però ho fem.), aconsegueixo treure el devedé. Val, Enric cinquè se m’ha resistit. Però jo vull mirar una peli. Reviso l’altra opció: Las maletas de Tulse Luper de Greenaway. No sé, ara em fa com una mica de mandra. La veritat és que amb aquest títol, a qui no li fa mandra en un principi?.
Moment de crisi. A la tele no fan res. Bé, doncs em remiro alguna peli que ja tingui i llestos. Obro el calaix dels Dvd (la majoria recopilats de regal amb el diari, per tant sense extres) a veure què trobo. I, oh, sorpresa! No recordava que en tenia una de la llista de les pendents per mirar: Mi vida sin mi (sí, què passa, ja sé que té delicte, però encara no l’he vista). És molt trista (això m’han dit), per tant no sé si em convé. Però em ve molt de gust mirar-la. Que funcioni, que funcioni, que funcioni... Funciona! Menú – Idiomas - Versión original inglés 5.1. – ok – Subtítulos - castellano – ok - Ver película – ok. (nota: tema per futur post del bloc: pel·lícules en versió original o doblades?)

A partir d’aquest moment m’oblido de tot. Em submergeixo totalment en la pel·lícula. Ann m’absorbeix.
Noranta minuts. I surto canviada. Ann (o Sara Polley?) m’ha fet despertar. Sembla tòpic, però és així. Penso com n’és de capritxosa la nostra percepció, com el nostre estat d’ànim ens fa més o menys sensibles, més o menys vulnerables a aquelles coses que rebem, i en com les digerim. Segur que en una altra situació, en un altra moment de la vida aquesta pel·lícula no m’hagués tocat tant (o m’hagués tocat molt més encara).
Relativitzar les coses, mirar-les amb distància.
La llàgrima d’avui serà la rosada del demà.
Sento una estranya pau interior (uf, que místic que m’ha sonat això!).
És tard i me’n vaig a dormir pensant en ella. Gràcies Ann.

_________________________

Sentit

De vegades, les coses semblen
despullar-se sobtadament
del seu sentit.
Ahir, per exemple,
mirant per la finestra mentre sopava,
aquell hort, aquelles cases,
aquell cel esblaimat de la posta,
tot se m´havia allunyat de sobte
i fet incomprensible;
res no em deia ja res
i vaig tenir por.

(Havia oblidat que les coses
són més aviat sense sentit,
i que tota l´àrdua tasca de l´home
consisteix precisament a revestir-les
de rics mantells i sedosos brodats.
Lleu com és, però, de tant en tant
aquest vel s´esquinça i cau,
i la vida, llavors,
com ahir al vespre,
se´ns mostra tal com és:
nua, precària, muda.)

Àlex Susanna

4 comentaris:

Cesc Amat ha dit...

i ja has fet la llista de coses a fer abans de morir? un post molt bonic.

Anònim ha dit...

hla alba! tenia curiositat x veure el teu blog...i m'agrada molt! spero q tot et vagi b...les males èpoques sempre acaben passant...1ptó dsd matadepera. Cris (l'eterna studiant d Comunicació)

alba ha dit...

Gràcies Cesc!
ja veus que ara tinc el blog una mica aturadet, però vaig seguint el teu. Això de la llista, home... doncs de moment potser encara no toca,no? el que sí que vaig fer en el meu primer post és una llista de bons pròpisit. La meitat ja s'han quedat en paper mullat, però... en fi, millor deixem-ho.

alba ha dit...

Ei Cris!!!
M'ha fet molta molta ilu el teu missatge!!!
Ja tinc ganes de que dinamitzem el tema del famós sopar de les noies de ràdio!!! (sense la Blay, clar!:P) Abiertas hasta el amanecer!!!
I si et serveix de consol jo també puc dir que ostento el títol d'eterna de la facultat, perquè al final m'ha quedat programació i hauré de tornar al juny!!! Horror!!
Merci pels ànims i molts molts molts petons!!!