Dia 2. Amb energies renovades.
*
Ahir vam anar a sopar amb els companys de viatge d’ An Dúlra, els ballarins (i amics) de Celtic Caos, per fer una mica de valoració de l’ estrena de l’espectacle. Els números no surten per enlloc. L’objectiu de l’estrena no era pas fer diners, sinó que era veure la culminació d’un projecte en comú, veure com un gran somni col·lectiu, després de molt d’esforç, es feia realitat. I el més important: veure que la gent, el públic que va omplir el Monumental, va respondre. Això és el que jo me’n enduc d’aquella experiència: la reacció, el calor de la gent. Per molt tòpic que sembli, amb això ja ens sentim més que pagats. Però també és veritat que som un grup de gent que esperem, o voldríem aspirar a poder viure d’allò que ens agrada i apassiona: la música, el ball; sigui amb aquests o amb d’altres projectes. I és aquí on t’adones de que alguna cosa falla. Ja ho he dit, de moment els números no surten. Podria deixar anar aquella frase tòpica de que “la cultura en aquest país està molt malament”, però la veritat és que no sé exactament quin és el problema. Si no estàs dins del circuit ho tens molt difícil. Som un grup de gent amb bones idees, que oferim (penso) un bon espectacle, amb vocació professional, amb qualitat tècnica , artística i humana; i, o t’ho fas tot tu, invertint-hi una quantitat d’hores, diners, frustracions, ... que de vegades penses si realment compensa, o pràcticament no trobes qui et doni un cop de mà.
Tampoc vull ser pessimista: ahir tots vam sortir de la reunió amb unes ganes terribles de què aquesta història tiri endavant. Sabem que costarà, que de moment estem sols, però hi estem plenament disposats. I sempre pot venir un cop de sort i que algú aposti per tu. L’esperança és l’últim que es perd, no?
*
Ahir vam anar a sopar amb els companys de viatge d’ An Dúlra, els ballarins (i amics) de Celtic Caos, per fer una mica de valoració de l’ estrena de l’espectacle. Els números no surten per enlloc. L’objectiu de l’estrena no era pas fer diners, sinó que era veure la culminació d’un projecte en comú, veure com un gran somni col·lectiu, després de molt d’esforç, es feia realitat. I el més important: veure que la gent, el públic que va omplir el Monumental, va respondre. Això és el que jo me’n enduc d’aquella experiència: la reacció, el calor de la gent. Per molt tòpic que sembli, amb això ja ens sentim més que pagats. Però també és veritat que som un grup de gent que esperem, o voldríem aspirar a poder viure d’allò que ens agrada i apassiona: la música, el ball; sigui amb aquests o amb d’altres projectes. I és aquí on t’adones de que alguna cosa falla. Ja ho he dit, de moment els números no surten. Podria deixar anar aquella frase tòpica de que “la cultura en aquest país està molt malament”, però la veritat és que no sé exactament quin és el problema. Si no estàs dins del circuit ho tens molt difícil. Som un grup de gent amb bones idees, que oferim (penso) un bon espectacle, amb vocació professional, amb qualitat tècnica , artística i humana; i, o t’ho fas tot tu, invertint-hi una quantitat d’hores, diners, frustracions, ... que de vegades penses si realment compensa, o pràcticament no trobes qui et doni un cop de mà.
Tampoc vull ser pessimista: ahir tots vam sortir de la reunió amb unes ganes terribles de què aquesta història tiri endavant. Sabem que costarà, que de moment estem sols, però hi estem plenament disposats. I sempre pot venir un cop de sort i que algú aposti per tu. L’esperança és l’últim que es perd, no?
-----------------------------------------------------------------------------
Cummings, segona entrega:
*
Capbussa’t en els somnis
o et podrà ensorrar una consigna
(els arbres són les arrels
i el vent és el vent)
confia en el teu cor
si els mars s’encenen
(i viu per l’amor
encara que els estels caminin capgirats)
respecta el passat
però acull el futur
(i allunya ballant la teva mort
en aquest casament)
[...]
o et podrà ensorrar una consigna
(els arbres són les arrels
i el vent és el vent)
confia en el teu cor
si els mars s’encenen
(i viu per l’amor
encara que els estels caminin capgirats)
respecta el passat
però acull el futur
(i allunya ballant la teva mort
en aquest casament)
[...]
2 comentaris:
El més difícil ja està fet, aconseguir un bon espectacle i el més important, un gran equip humà, fa que encarem aquest projecte amb molt bona base. Si això es manté, la resta arribarà.
Somniar és gratuït, creure és imprescindible per anar endavant.
interessant, del tot interessant, ja m'ho deia en Pau.
Publica un comentari a l'entrada