Una setmana, i de tots aquells propòsits, què en queda?
Començo un blog i només començar ja no l'escric. M'aixeco, aconsegueixo caminar, però caic altre cop. Suposo que no hi puc fer res; sóc així: inconstant, inestable, caòtica, ... un petit (o gran) desastret. Tot i que haig de reconèixer que fins a cert punt m'agrada. Que avorrida la vida sinó, no? Però no ara, no com ara. No em ve de nou; sempre m'he passat la vida pujant i baixant, però quan ets més a baix que a dalt...
Divendres va ser un dia agredolç (i mai més ben dit). De rialles i plors.
Vam anar a veure en Carles Belda a l’Atzucac. Va ser un concert molt especial. Per moltes coses, però sobretot per ell. En Carles vull dir. Melodies tocades des de molt endins, des del cor i amb el cor.
Després... encara no ho entenc. Em fa molta ràbia. Suposo que vaig perdre el control. No m’agrada perdre el control. Però suposo que un mal dia el té tothom. I vaig tenir la sort de poder comptar amb tres grans amics que em van cuidar; dels millors, sens dubte. Gràcies altre cop!
Ara escolto el seu CD. Una vegada rera l’altre. Es barregen tantes coses. Et vull, On ets?, La felicitat, ... petits bocins de tanta bellesa i sensibilitat, ... records, ...
Aquesta tarda tinc la sort d’anar a veure en Llach. Em fa moltíssima il·lusió. Els sentiments seran a flor de pell. Però qui millor que ell per recordar-nos que la vida és plena de sorpreses, de poesia, d’emocions fortes, d’històries, ... L’optimisme de la vida. Perquè la vida cal ser viscuda intensament (tot i que de vegades faci mal; molt mal).
---------------------------------------------------------
Això és complicat cagu’n l’ou.
tot el que passa és veritat.
em posaré els vidres nous,
el miratge no és el que és.
Carles Belda.
Començo un blog i només començar ja no l'escric. M'aixeco, aconsegueixo caminar, però caic altre cop. Suposo que no hi puc fer res; sóc així: inconstant, inestable, caòtica, ... un petit (o gran) desastret. Tot i que haig de reconèixer que fins a cert punt m'agrada. Que avorrida la vida sinó, no? Però no ara, no com ara. No em ve de nou; sempre m'he passat la vida pujant i baixant, però quan ets més a baix que a dalt...
Divendres va ser un dia agredolç (i mai més ben dit). De rialles i plors.
Vam anar a veure en Carles Belda a l’Atzucac. Va ser un concert molt especial. Per moltes coses, però sobretot per ell. En Carles vull dir. Melodies tocades des de molt endins, des del cor i amb el cor.
Després... encara no ho entenc. Em fa molta ràbia. Suposo que vaig perdre el control. No m’agrada perdre el control. Però suposo que un mal dia el té tothom. I vaig tenir la sort de poder comptar amb tres grans amics que em van cuidar; dels millors, sens dubte. Gràcies altre cop!
Ara escolto el seu CD. Una vegada rera l’altre. Es barregen tantes coses. Et vull, On ets?, La felicitat, ... petits bocins de tanta bellesa i sensibilitat, ... records, ...
Aquesta tarda tinc la sort d’anar a veure en Llach. Em fa moltíssima il·lusió. Els sentiments seran a flor de pell. Però qui millor que ell per recordar-nos que la vida és plena de sorpreses, de poesia, d’emocions fortes, d’històries, ... L’optimisme de la vida. Perquè la vida cal ser viscuda intensament (tot i que de vegades faci mal; molt mal).
---------------------------------------------------------
Això és complicat cagu’n l’ou.
tot el que passa és veritat.
em posaré els vidres nous,
el miratge no és el que és.
Carles Belda.
4 comentaris:
Divendres hi erem, avui hi som, hi serem sempre...
Quina enveja, no te'n perds ni una.
jajaja
Potser el món està del revés i tot el que sembla baix és alt, tan de bo sigui aixi.
A mi em solucionaria molts mals dies, mesos, anys
L'optimisme de la vida, això m'agrada!!!
Realment això és complicat cagun l'ou... però el què passa ÉS VERITAT!!!! Aquí per tornar-te a cuidar!
Gràcies!
No us mereixo! Una mica més i em poso a plorar!
És veritat?
Publica un comentari a l'entrada