dijous, 20 de juliol del 2006


Lluny a l’horitzó, però cada vegada més a prop, diviso una petita escletxa de llum. És la força, la il·lusió que de mica en mica vaig recobrant. És el primer raig de sol, que em reconforta i vigoritza, i em crida a tirar endavant. Són els projectes que m’esperen, són els somnis que vull abraçar. Encara em queda un bon camí per fer, però nedo incessant cap aquest anhel.

Lluny, a l’horitzó, on el cel i el mar es confonen, on tot sembla retrobar-se i prendre sentit, on tot sembla possible, trobaré el camí.

L’horitzó (sembla que ja l’acaricio amb la punta dels dits); tan a prop però tanmateix tan lluny.

4 comentaris:

Txell ha dit...

I tant que trobaràs el camí... has de creure en tu! jo hi crec ;)
T'Estimo guapa!

Anònim ha dit...

Jaja jo també hi crec, clar que sí!!!
Un fort petó i a veure si després ens veiem ;)

albeta

Trento ha dit...

El camí de la vida el trobem quan creiem en nosaltres. Creu en tu i el trobaràs. Un petó

Anònim ha dit...

Ui tant que trobaràs el camí! Però després em tindras que explicar com es fa, pq el que es jo, tinc l'horitzo ben lluny i ple de boira... fa dos dies en els nuvols, avui de peus a terra i amb el cap cot per ni mirarlos... en fi, un peto molt gran MUAKS!