dimecres, 22 de març de 2006

Que no s'apague la llum

Un dissabte com qualsevol altre, però no és qualsevol dissabte.

Al matí treballo. Alguns dels meus nens em feliciten, i em fa il·lusió. Jo els he portat piruletes, com solen fer ells (bé, ara la piruleta sembla que no s’estila tant; com tot, anem ‘a lo grande’, i s’opta més per la bossa plena de ‘xuxes’).

Migdia accidentat. Dinar a corre-cuita perquè el meu germà té partit a can collons de la roca. El mitja hora hem dinat, bufat les espelmes, menjat el pastís i obert els regals.

Tarda d’allò més normal. Migdiada (curteta), després al local per preparar les coses (demà tenim bolo!) i després a fer un vol per les paradetes d’artesania de la plaça Santa Anna.

El millor del dia, el sopar: res d’especial, res de celebracions. No cal. En un principi potser em sap greu que no puguem ser més, però després penso que no, que tampoc cal. Més val pocs i ben avinguts, que diuen. Ens trobem quatre bons amics per sopar, el perquè no és més que una excusa. Xerrem de tot i de res, riem, bevem, debatem (acaloradament, uns més que altres), ... ens expliquem com ens van les nostres vides, perquè últimament no ens veiem gaire,...

No sé vosaltres, però jo ho necessitava; necessitava sentir-me acompanyada, tranquil·la, amb gent que m’estimo molt. I sí, xerrant de coses banals, per què no! Perquè són aquestes petites coses, els gestos més petit, el que et fan valorar a les persones que són especials per tu.

Com el Cd que em vau regalar. No és el regal en sí, sinó això que deia, el gest. El fet que l’escollíssiu per mi; la il·lusió d’obrir-lo i descobrir-lo, com un tresor. I val a dir que el vau escollir bé.

Gràcies nois per acompanyar-me en aquest dia tant especial (que ho va ser). I que no s’apague la llum! I que encara que ens veiem poc, anem llaurant aquesta amistat perquè no es perdi.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja ho pots ben dir! que és especial això de compartir aquestes estones de joiós acolliment, d'alegre tranquilitat...
De fet sempre és especial poder gaudir de les teves celebracions, del què fas, dels teus projectes...
Però, saps què? Sobretot, el què m'encanta és comprovar com, any rera any, anem creixent junts.
Una càlida abraçada i un enorme petonàs

Txell ha dit...

Caram, caram, veig que has tornat al món cibernètic.
Per molts anys!!!!!!!!!!!!
I diumenge vermutillu!

Oriol Burgada ha dit...

Que no s'apague la llum!

Cesc Amat ha dit...

doncs me n'alegro que t'agradés, perquè vaig estar a punt de desvirtuar el regal, jeje...

Anònim ha dit...

hla maca! Per molts anys! d tant en tant miro el teu blog, x saber què n'és d la tva vida...per quan un sopar? Ptns CRIS morral

Anònim ha dit...

hla maca! Per molts anys! d tant en tant miro el teu blog, x saber què n'és d la tva vida...per quan un sopar? Ptns CRIS morral

eLOI ha dit...

Que no s'apague la llum. Com vols que s'apagui? Si portes una espelma encesa a dins del teu ventre?

Petons petons petons