Hamelin

Feia temps que no sortia així del teatre. Així de sorpresa; així de commoguda. En estat de xoc.

Vaig anar a veure “Hamelín”, de la Companyia Animalario. N’havia llegit poc. Sabia que tenia molt bona crítica, havia sigut una de les triomfadores dels Premis Max, actors mediàtics en el repartiment, … però poca cosa més. Però la veritat és que no m’esperava trobar una perla com aquesta.

“Hamelin” és d’aquelles obres que costen de pair. Un cop de puny directe a l’estómac. Un text superb escrit per Juan Mayorga. Una historia que sacseja l’espectador i un elenc d’actorassos que donen vida a uns personatges molt ben construïts. Els qui esperaven trobar l’Alberto San Juan o el Guillermo Toledo de “El otro lado de la cama” (pel·lícula d’altra banda fantàstica –la primera-, una cosa no treu l’altra) devien quedar descol·locats.

La posada en escena, amb direcció d’Andrés Lima, també magistrals. Un escenari completament buit, despullat, que encara deixa més desamparats els personatges (que els veiem permanentment sobre l’escena, encara que no actuïn).

Tots els engranatges encaixen a la perfecció en aquesta crua (i nua) reflexió sobre la pederàstia i el món corromput en el que es troba immersa (o que precisament ha creat) la societat actual.

La veritat és que és del millor que recordo haver vist en els últims temps. Teatre del bo, de l’autèntic: aquell teatre que, sense artificis, aconsegueix fer-te reviure, representar, recrear, una història que t’arribi.

Com diu el mateix Mayorga:

Frente a la afirmación: “eso no puede ser teatro”, hay que levantar –no desde los manifiestos, sino desde la práctica escénica- la afirmación de que el teatro puede representarlo todo. Siempre que no traicione su origen. El origen del teatro, y su mayor fuerza, está en la imaginación del espectador. Si hace del espectador su cómplice, el teatro es imbatible como medio de representación del mundo.

Sólo con palabras, y con la complicidad de sus espectadores, Sófocles, Shakespeare o Calderón podían convertir el pequeño escenario en una ciudad invadida por la peste, un mar tempestuoso o un castillo polaco. Ellos usaban las palabras como aquellos cuentacuentos capaces de crear en el aire un zapato de cristal o un bosque. Como las usan los niños, que, sólo nombrándolo, pueden traer aquí y ahora cualquier lugar y cualquier tiempo.


Estarà només fins el dia 23 al Romea!!!!