diumenge, 14 de maig de 2006

Nostàlgics



14 de maig de 1986.

Ja fa 20 anys d'aquesta fotografia, i avui el meu pare ha tornat a bufar les espelmes, aquesta vegada amb el número 56.


M'agrada molt aquesta fotografia, la trobo molt entranyable i tendre. I em fa pensar com m'estimo els meus pares, tot i que sovint tingui aquella sensació de que encara em són desconeguts.

Sé que és un tòpic, però sembla mentida com passen els anys (últimament els meus posts són força nostàlgics, no?).

Avui, tot passejant per les Cinc Sénies amb en Pau i la Txell, parlàvem de tot això. Sovint mirem enrera i tenim la sensació de no haver disfrutat prou de tots aquests anys; de que podíem haver aprofitat molt més el temps; de totes les coses que podíem haver fet i no vam fer, del que ens agradaria canviar.

Sovint tinc aquesta sensació de que els anys se m'escolen entre els dits, de que cal viure al màxim. Però també crec que sóc com sóc, que sóc qui sóc, aquí, ara, precisament per tots els errors que he comès. Suposo que tots pensem que si poguéssim tornar al passat, tindríem la temptació de canviar moltes de les coses que ens agradaria que haguessin anat diferent. Jo crec que totes les coses, bones o dolentes, ens passen per algun motiu, i precisament els errors hi són perquè aprenguem d'ells. I aquelles coses de les que no estem orgullosos i potser canviaríem són les que ens serveixen per valorar el que tenim, i valorar encara més quan realment som feliços, i aquells qui valen la pena.


Per cert, ara sí, ja podeu escoltar en Pol Petit.

6 comentaris:

Trento ha dit...

És bonic equivocar-se i adonar-se que malgrat l'error que has comès, ets feliç.
Si no cometessim aquells errors que ens fan passar mals moments, que ens fan plorar, que ens fan plantejar coses horribles i que per sort no duem a terme; són els errors que després ens fan adonar dels bons moments de la nostra vida, de la nostra felicitat.

Anònim ha dit...

totalment d'acord amb tu Alba, crec que som producte dels nostres errors, i que sense ells no arribariem a ser qui sóm, i per dolorosos que siguin, els hem d'acceptar i apendre d'ells. El meu error més gran, ha estat amagar com sóc, i ara m'adono, que sóc com sóc, i que la gent ho accepta, i que qui no ho fa, m'es ben ve igual... a qui no li agradi que si posi fulles! Bé... no es bo escriure a aquestes hores... o potser si... jo que se, ara només se que tinc son XD Una abraçada

Txell ha dit...

En el fons, sou tots uns poetes, eh? Com em sorpreneu dia rera dia!
Com diria en Pau... us estimo molt!

Trento ha dit...

US ESTIMO MOLT, PERÒ MOLT

Anònim ha dit...

eh, eh.... què passa aquí???!!!!

PND

alba ha dit...

clar que sí!!!! A qui no li agradi com som, que s'hi posi fulles!!!
Ja està bé de rebaixar-nos.
que què passa?
Visca l'amor!
Jo tmb us estimo!!!!