Llei de Murphy III

Escribiste un poema a fin de cautivar
a una muchacha y el resultado fue
que la muchacha se enamoró perdidamente
del mensajero que le entregó el poema.

J.A. Goytisolo, Éxito de un poema.

Brillant. I m'arrenca un somriure.

Renovar-se o...

Avui tothom renova.

Penses que tu també hauries de, però ara mateix l'huracà t'arrossega.
Necessites parar per redreçar aquesta calma tensa, aquest no-fer-res.
No et reconeixes ni en el fons ni en la forma, ni t'expliques com el com-he-arribat-fins-aquí ha esdevingut el teu mantra d'aquests últims dies.

I el que et remou i t'enrabia, el que realment et contraria i et cabreja, és que, ho vulguis o no, ho acceptis o no, la clau segueix essent inevitablement la mateixa. Renovaràs el sofà?

En blanc

No em puc permetre el luxe de pensar-hi ni un moment, perquè si ho faig tot s'ensorra.

Pensa Bach, pensa Chopin, pensa Satie, pensa Oliver, pensa en el catàleg d'Ikea, ...
Pensa llum.
Pensa fum.

Un arbre

Un arbre.
Tenyit de blue.

Un arbre.
Per si no l'heu trobat encara.

Holidays

Sunshine in yellow, vent saharaui,

tens es meari en es sol.
No me das miedo Carmen Consuelo,
es dromedari és a Liverpool.

Dàtils, piscines, te i pastes fines,
butterflies singing my song.
Quiero sangría, dame Maria,
ron, coca-cola y limón.
AF

Tot es tenyeix d'excuses i malesa.
Melodies desafinades sonen on the radio. Uo o, o, oh.
Patata i mongeta tendra rescalfada de fa dies, barrejada amb alcohol i cigarrets (de plàtan?).
Els plats de la setmana acumulats per fregar; el més calent és a l'aigüera.

Em faré un vestit de melmelada; no vull perdre la dolçor. Melmelada de dàtils amb beicon.

I demà és divendres. Oh, yeah.

boy racer

Intento córrer i córrer per allunyar-me,
però resto flotant en un mar d'intangibles.
Hauria de tocar més de peus a terra?

Tot es nodreix d'un deler
o d'una dèria,
d'un delitós deliri,
d'un pur voler sense res de volgut,
d'impulsos sense què
més precís que la llum,
que un plaer muscular, exhalant, traspuat.

Joan Casas

tinc son

Aquest és un post de supervivència.

Estic a la feina, totalment a la lluna i sense fer res productiu, i se'm tanquen els ulls.

Així que em poso a escriure sense res de bo per dir, única i exclusivament per vèncer aquesta son i boirina permanent en la que porto tot el dia instalada. I és que, definitivament, això de llevar-se a les 5'30 a.m. no pot ser bo pels meus bioritmes noctàmbuls. Bé, jo crec que no pot ser bo per a ningú. I el que encara m'espera! Avui no crec que vagi a dormir abans de les 2:00, 1:30 amb una mica de sort. I demà sant tornem-hi a cop de pito.

Balanç d'estimulants en vena: 1 cafè amb llet, 1 tallat, 1 beguda energètica de nom taurí, 1 cafè sol, 1 tallat més...

Ja no carburo, tinc fred, tinc gana, el cap em pesa i lela pñ srweu ifj ijsoid fjiañdj fjadfjadfjadfj adfjfjfjfjfjfffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffffff ffffffffffffffffffffffffffffffffffffff

zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz

Dins aquest iglú

Es meu desert, sempre es meu desert,
ses flors són margalides.
Un sol en blanc, cases, oceans, ses algues són marines.
Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals.
Espai obert, fins i tot el cel, són platges infinites.
Es aliments més primordials, falta i defecte brutals.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert,
són cactus, són espines.
Un sol en blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descomunal, ple de calabruix,
tanta llibertat, tanta magnitud.

Ses coses no són fàcils per ningú dins aquest iglú
tan descongelat, tanta longitud,
tan ple de finals, tan privat de tu.

Es meu desert, sempre es meu desert.

J.M.Oliver - Antònia Font

Demà

Ja s'acosta, ja s'acosta, ja s'acosta!!
Demà.
Demà és el gran dia.
Demà, per fi, m'hi atreviré.
I per què no?
No cal dubtar més.
Tatxat de la llista.
Un gest simbòlic. Un gest de retorn.

I així, de mica en mica, anar abraçant els somnis.
Perquè els projectes poden deixar de ser-ho i convertir-se en fets.

Jo

"Jo"
Menjo sol tot l'hivern
t'abraço
camino aquest carrer
t'abraço
m'enfonso en el no res
t'abraço
compro un encenedor
t'abraço
de nit em crec que et veig
t'abraço
potser vol entrar vent
t'abraço
passo calor fa fred
t'abraço
ni t'abraço ni no
t'abraço
discuteixo amb infants
t'abraço
m'aturo pel camí
t'abraço
escric qualsevol vers
t'abraço
em desperto obro els ulls
t'abraço
m'escapo de l'infern
t'abraço
no sé com perquè sí
t'abraço
begut i buit i encès
t'abraço
no et podré abraçar més
t'abraço
l'abraç meu et fereix
t'abraço
me'n vaig et dic adéu
t'abraço
estic aquí no ho veus
t'abraço

E.Casasses



Rellegint antics posts. Recuperant vells amics i belles cançons

Llei de Murphy II

(o com de vegades les coses més trivials es tornen fonamentals)




El llit és fred i buit sense tu.

Canvi de llençols.

Lluita salvatge amb l'edredó, que tossut no vol entrar dins la funda nòrdica.

Nit d'insomni, suor i calor.

Hauré de tornar a posar la manta.

Converses de cafè

L’una al costat de l’altra sense mirar-se.

Platet en una mà, i la tassa en l’oposada, sostinguda entre l’índex i el polze.

El cafè encara fumeja.

Un xarrup sord. S’ha cremat i fa una ganyota.

Silenci.

La mare intenta entendre la seva filla. La sent lluny.

El cafè és amarg, de màquina exprés, sí, però no gaire bo.

Ara ja no crema tant. Un altre xarrup i un glop gola avall.

Silenci, esperant les temudes preguntes.

La filla comprèn la mare, però no pot donar respostes, perquè no les té.

Fa per acabar-se ràpid el cafè i se’n va. Ja són les cinc.

Per Nadal li regalarà una cafetera.

Una clofolla

No sé distinguir entre besos y raíces,
No sé distinguir lo complicado de lo simple.
Y ahora estás en mi lista de promesas a olvidar.
Todo arde si le aplicas la chispa adecuada.
HdS

Una altra nit d'alcohol i psicotròpics (això no pot ser bo).
Una altra nit de consciència boirosa i son lleuger i tormentós.
De parpelles que cauen, entornasolades.
De flipades carícies d'hipertacte viatger.

Qui pogués ser un cargol per amagar-se dins la closca i sentir-se del tot immune davant qualsevol perill. Saber-se esmunyidís i no restar exposat ni indefens.

Una clofolla, el meu regne per una clofolla. Doneu-me una clofolla per protegir el meu cor.

Indecisió

i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
M. Martí i Pol

Llegeixo que la indecisió és un dels mals del nostre temps: la inseguretat patològica d'una nova generació de joves privilegiats que viuen l'abundància com un càstig i el compromís com una càrrega.

Potser sí que som una generació de cagadubtes de mena, fruit de les infinites possibilitats que ens brinda la vida. Altres generacions han sigut més esclaves de les seves circumstàncies i no han tingut l'oportunitat d'escollir. En aquest sentit som, doncs, afortunats. Però ho som realment? O realment som víctimes d'aquesta inseguretat patològica que esmentava abans? Dubto.

El dubte és fruit de la por. De la por a abandonar el camí marcat, de la por a endinsar-nos al desconegut. És més fàcil seguir la corrent, no? Si no hi ha possibilitat d'elecció, no hi ha dubtes, no hi ha indecisió; no hi ha problemes. Contents però enganyats. Massa sovint volem aparentar una seguretat que no tenim. I en realitat estem carregats d'inseguretats i perjudicis absurds.

Tantes vegades he lamentat la meva indecisió! Perquè el pitjor no és arrepentir-se del que hem fet, sinó del que no hem fet. Consell de mare:"per provar-ho no es perd res". I és ben cert. Tota la vida que intento treballar i lluitar contra la meva cagadubtitis, i d'un temps ençà que he començat a prendre riscos. Però encara tinc tendència a posposar i intentar esquivar les decisions difícils.

Avui, per dubtar massa i esperar fins l'últim moment (com sempre) he perdut l'oportunitat de fer una cosa que anhelava des de feia temps. I doncs, si de fet ja ho tenia decidit i sabia que volia fer-ho, per què no m'hi vaig llençar de cap? Ara, aquella sensació de ràbia, impotència i decepció amb un mateix em corrou per dins.

Al llarg de les nostres vides deixem escapar massa trens. Potser que comencem a agafar-ne algún, no sigui que per por de prendre el camí equivocat ens acabem perdent i ofegant en la nostra pròpia indecisió.

Un dia qualsevol

Un dia qualsevol que no passarà a la història.

Per fi acaba la meva jornada laboral (els dimecres són matadors!). Avui semblava que no passessin les hores.

És tard. Sopo.

Em mentalitzo. Porto tot el dia mentalitzant-me.

Cansada, molt cansada, amb una lleu tendinitis al braç dret i dopada d'antiinflamatoris, poso rumb cap al local d'assaig, entomant estoicament la pluja i el fred.

Finalment, intent de reunió fallit. El mal temps no hi acompanya, suposo. L'Eli i jo, úniques supervivents, estem molt espesses. Prenem decisions de manera unilateral (visca l'eficàcia del sector femení!), però finalment decidim anar al bar de sota a fer unes Desperado, a veure si se'ns aclareixen les idees.

Com sempre la música molt forta, massa forta. I també com sempre una selecció musical de coherència dubtosa. Hits del moment tampoc-tant-comercials (opció majoritària) amanits de tant en tant amb alguna sorpresa agradable.

Curiosa capacitat de selecció i desconexió la de l'oïda humana. Pots estar mantenint una conversa sense prestar ni gota d'atenció a la banda sonora de fons, però en sentir els primers acords d'aquella cançó... un "clic" i tot es posa en marxa.

Clic: comença a sonar aquest riff inconfusible, en un 7/4 de manual, perfecte per explicar els compassos d'amalgama. Moneeeeyyy.

Déjà vu.

La conversa segueix, però jo ja sóc mig aquí mig allà. Allà, no sé ben bé on.

I després arriba la traca final. Una altra introducció de guitarra em transporta i em remou ben endins. Camins que ara s'esvaeixen. Camins que hem de fer sols. Camins vora les estrelles. Camins que ara no hi son.

I aquí em teniu, a les tres de la matinada, sense poder aclucar l'ull, intentant expiar els meus fantasmes tot servint-me una copa de Baileys amb gel. Mmm... la temptació. És tant difícil resistir-s'hi! I tant senzill sucumbir als seus encants! Que no sabria dir el que és pitjor, tenir-te o no.

En fi, demà serà un altre dia.

Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que hem de fer sols,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ara no hi son.

Vam deixar-ho tot, el cor encés pel món,
per les parets de l’amor, sobre la pell,
erem dos ocells de foc, sembrant tempestes,
ara som dos fills del Sol, en aquest desert.

Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, somnis i promeses.
Camins, que ja son nous.

No és senzill saber cap on has de marxar,
pren la direcció del teu cor.
Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.

Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que has de fer sol,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ja son nous.

SOPA DE CABRA

Canvi d'imatge

Cop de timó.
Canvi de rumb.
Canvi d'imatge.

Rendida als mons expectants.

Perdudes per la llum

Una papallona perduda en la foscor.

Una imatge que sempre m’ha fascinat.

Aquelles arnes nocturnes, aneguet lleig, de color mediocre. El seu aletejar revolucionat. Mig somnolentes, desorientades, buscant la llum.

Kamikazes de la nit, estampant-se una vegada i una altra contra la bombeta. El so elèctric de cada enrampada, socarrimant-se un i altre cop, i cada vegada més amb cada nova envestida.

De seguida obliden que els fa mal, i hi cauen una vegada, i una altra, i una altra. No veuen més enllà d’aquella llum traïdora, del foc embriagador que les enlluerna i les crida.

Quina ironia. Buscant sempre aquest far que les guiï, i aquesta mateixa llum acaba esdevenint la seva perdició. Quan s’entra en terreny voraginós és difícil sortir-ne. L’abisme sempre resta a l’aguait. Per més lluny que volis tornaràs a quedar atrapada a la teranyina.

Caiem com mosques, de quatre potes.

Xup xup

Hi ha coses que m’enerben. Hi ha coses que no entenc.

Tot bull dins meu.

És època de canvis. No de grans canvis, sinó de petits canvis que em remouen, imperceptibles. Petits canvis que m’acosten cada vegada més a aquella que vull ser. Petits canvis que cobren vida pròpia, molts d’ells encara ocults, però latents.

Malgrat tot, el camí es torna més fàcil. Un horitzó infinit s’obre al meu davant. Vaig trepitjant les petjades amb pas ferm, en busca del tresor.

Hi ha coses que em sacsegen i m’enrabien, però no vull deixar mai de fer xup-xup.

Contradiccions; el ball de les emocions.
Sempre i per sempre en ebullició.

Foto de Bill McLaughlin

todo

todo lo que sé
es que tu amor es lo único que quiero
y lo que tengo es lo que te di
mi corazón, mi cuerpo y casi todos mis pensamientos

todo lo que tengo que decir,
sabré decírtelo en silencio
todo lo que quiero descubrir
está en el fondo de tus sueños

todo lo que hay entre tú y yo
no es nada más que tiempo
que voy perdiendo
cuando tú no estás
el tiempo no es instante, no es momento
es ir muriendo

cogeré tu mano y sentiré
que soy eterno entre tus dedos
y con mis caricias vestiré
de dulce amor todos tus miedos

cerraré los ojos y veré que "nada" no es cierto
dormiré contigo y soñaré que "todo" lo tengo

Marc Parrot, Rompecabezas

Altre cop, com sempre, tens una lletra que voldria meva.
L'altre dia, per primer cop, et vaig veure en acció. Sabia que em sorprendries.

La felicitat

És curiós com, tan i tan sovint, ens entestem a no deixar-nos ser feliços. Ens conformem amb una il•lusió que volem creure felicitat, però el que fem és disfressar la quotidianitat del dia a dia. Potser sí que la felicitat és això, és la seguretat. Tenir-ho tot controlat, un futur assegurat, sense gaires sorpreses ni preocupacions que ens puguin fer dubtar del que realment sentim o volem. Ho dubto. Això en tot cas és conformar-se a ser només moderadament feliç. I és que sembla que ens faci por ser feliços, però feliços de veritat. Sentir aquella felicitat que et desborda, aquella felicitat que de tanta, fa mal.

Cada cop crec més fermament que la pròpia felicitat depèn, i ha de dependre, única i exclusivament, de nosaltres mateixos, i de ningú més. Pots donar amistat, amor,... però pots regalar felicitat? La felicitat la té un mateix. Un pot irradiar felicitat, la pot compartir i encomanar-la al seu entorn, però no la pot donar. Depèn de nosaltres trobar-la, i depèn també de nosaltres conviure amb ella i no deixar-la escapar.

Aquests dies ens barallem força, la meva felicitat i jo. Al llarg de la vida, ens hem anat trobant molts cops, però realment fa poc que ens hem començat a conèixer. Últimament m’està ensenyant totes les seves dents, però estic aprenent a domar-la.

Avui es volia escapar. L’he caçada al vol i li he demanat que es quedés. Ara la bombolla és fràgil, i ho tindria fàcil per volatilitzar-se. Però li he explicat que si es porta bé i m’acompanya encara uns dies més, em donarà tanta força que potser esdevindrem eternes companyes de viatge. Li he posat aquesta cançó i s’ha quedat plàcidament adormida dins meu.

Estrany setembre

Estrany setembre, que has canviat el gris per l’índic irisat.

Càlid setembre, de recomfortants brises estiuenques encara.

Sol de setembre, foc del roig, viu, vibrant.

Plàcid setembre.

Estrany setembre, on tornar a començar no se’m fa feixuc, doncs sento que hi ets.

Màgic setembre, ple de sospirs i noves sensacions per descobrir.

Blau setembre, inmens, lluminós.

Mandrós setembre, de matins dolçíssims donant voltes al llit pensant en tu.

Estrany setembre.

Moonlight drive

Let's swim to the moon
Let's climb through the tide
Penetrate the evenin'
That the city sleeps to hide
Let's swim out tonight, love
It's our turn to try
Parked beside the ocean
On our moonlight drive

Let's swim to the moon
Let's climb through the tide
Surrender to the waiting worlds
That lap against our side
Nothing left open and
No time to decide
We've stepped into a river
On our moonlight drive

Let's swim to the moon
Let's climb through the tide
You reach your hand to hold me
But I can't be your guide
Easy to love you
As I watch you glide
Falling through wet forests
On our moonlight drive, baby
Moonlight drive

Jim Morrison
The Doors

El camperol

Llegint el que s'ha convertit en el meu llibre de capçalera durant aquests dies de retir espiritual, he trobat aquesta magnífica i il·lustrativa història procedent de l'antiga Xina.

Aquest vell relat explica la història d'un camperol al qui se li va escapar un cavall. Quan els seus veïns van anar a oferir-li les seves condolències, ell simplement els respongué: "potser". L'endemà el seu cavall va tornar acompanyat de sis cavalls salvatges més. Els seus veïns van tornar, aquesta vegada per expressar-li la seva sorpresa i alegria per aquesta bona sort. Altre cop, ell va respondre: "potser". Al dia següent, tot intentant muntar un dels cavalls salvatges, el fill del camperol es va trencar una cama. Els veïns es van compadir d'aquest revés de la fortuna, però una vegada més el camperol va respondre simplement: "potser". L'endemà van arribar els oficials de l'exèrcit obligant els joves a enrolar-se, però van deixar al fill del camperol de banda a causa de la seva cama trencada. Els veïns es van reunir altre cop per celebrar que bé que havia sortit tot, però el camperol simplement exclamà: "potser".

I aquesta és l'essència de la filosofia Taoista: quan es deixa que els aconteixements segueixin el seu curs natural, aquests es desenvolupen amb sorprenent perfecció i harmonia.

A veure si és veritat. Perquè és tan difícil trobar l'equilibri! Saber quan ens estem precipitant, o si no estarem intentant accelerar els aconteixements... I tampoc no podem restar passius davant la vida! Com saber quan i com hem d'actuar? Quin camí hem d'agafar?

El viatge arriba a la seva fi. Els camins es separen o tornaran a confluir?

T'enyoro

Enyoro tenir-te a prop.
Saber que hi ets.
Observar-te.
Tocar-te.

Tot té un gest de retorn

Tot té un gest de retorn quan parlo d'estimar-te
i em fa ressò la pluja i la mar tan llunyana.

D'aigua recent les mans i els ulls i tot. Voldria
purificar el silenci amb un sol gest i ungir
secretament de llum els horitzons més íntims.

Llavors fóra el poema; i un enfilall de coses
no sabudes encara: gavines i silenci,
i els teus ulls i silenci, i la tarda, concreta,
pensant-se novament en tot, i jo i l'espai
en una desigual recerca de colomes,
i el prodigi només pressentit del teu cos
fet vent i tarda i llum a les mans tremoloses.

Miquel Martí i Pol

Jugues? Vaig descartant.

L'espai i jo

Perdre's, deixar-se perdre, estar perdut, confós, ...
Tot això m'ha fet pensar.
De vegades, dins el caos i la incertesa tot sembla cobrar sentit. Perquè tot sovint la confusió esdevé la millor amiga de la lucidesa. Quan res sembla tenir sentit, quan creus que et perdràs per sempre, és quan aconsegueixes trobar respostes. No les busquem, però elles ens acaben trobant.
M'agrada no saber què passarà, m'agrada no controlar-ho tot i que la vida em sorprengui. I n'assumeixo els riscos. El cor no obeeix a la raó. Ens fa males passades. Però jo sempre intento obeir les seves lleis. I és que per molt que ho intenti evitar, al final ell sempre m'acaba guanyant.

Ara mateix una estranya sensació de serenitat, de placidesa, s'ha apoderat de mi. Deixo que els sentiments flueixin, que prenguin vida pròpia, que em facin sentir viva. I el que hagi de passar passarà.

Fa pocs dies un amic em va enviar una postal. Gràcies per recordar-me que aquest punt de bogeria és el que em fa ser feliç.

Deixeu-vos perdre.

Llei de Murphy

Passar-se tot el matí netejant el terrat sota un sol de justícia, i un cop acabat, que es posi a ploure.

3:30 AM

Pateixo de noctambulisme patològic irrefrenable.

Dibuix de Luis Pescetti

Fotosíntesis

Quan per alguns ja feia unes hores que hauria d’estar dormint, m’ha vingut de gust sortir a la meva terrasseta a fer un cigarret.

Sota la brisa nocturna de primavera, fresca, lleugerament perfumada, observant els estels que a anys llum es riuen de nosaltres, ... de sobte tot ha adquirit una nova dimensió.
Com en un sol instant el gris pot esdevenir irisat?
Perduda en la meva petitesa, al recer de la immensitat celestial, mil partícules flotant dins l’aire m’han oxigenat cada porus, cada cèl•lula.
He fet la fotosíntesis sota la llum de la lluna.

Gràcies

Gràcies a tots els que ho heu fet possible.
Gràcies als que vau ser-hi per compartir amb nosaltres aquests instants màgics.
Gràcies per deixar-nos acariciar el cel amb la punta dels dits.

Us hi espero

Al cap de 4 mesos me'n recordo de que tenia un blog...
Sembla que faci un segle. Han passat tantes coses... i més que en vindran.
Seguirem informant.