dijous, 11 d’octubre de 2007

Un dia qualsevol

Un dia qualsevol que no passarà a la història.

Per fi acaba la meva jornada laboral (els dimecres són matadors!). Avui semblava que no passessin les hores.

És tard. Sopo.

Em mentalitzo. Porto tot el dia mentalitzant-me.

Cansada, molt cansada, amb una lleu tendinitis al braç dret i dopada d'antiinflamatoris, poso rumb cap al local d'assaig, entomant estoicament la pluja i el fred.

Finalment, intent de reunió fallit. El mal temps no hi acompanya, suposo. L'Eli i jo, úniques supervivents, estem molt espesses. Prenem decisions de manera unilateral (visca l'eficàcia del sector femení!), però finalment decidim anar al bar de sota a fer unes Desperado, a veure si se'ns aclareixen les idees.

Com sempre la música molt forta, massa forta. I també com sempre una selecció musical de coherència dubtosa. Hits del moment tampoc-tant-comercials (opció majoritària) amanits de tant en tant amb alguna sorpresa agradable.

Curiosa capacitat de selecció i desconexió la de l'oïda humana. Pots estar mantenint una conversa sense prestar ni gota d'atenció a la banda sonora de fons, però en sentir els primers acords d'aquella cançó... un "clic" i tot es posa en marxa.

Clic: comença a sonar aquest riff inconfusible, en un 7/4 de manual, perfecte per explicar els compassos d'amalgama. Moneeeeyyy.

Déjà vu.

La conversa segueix, però jo ja sóc mig aquí mig allà. Allà, no sé ben bé on.

I després arriba la traca final. Una altra introducció de guitarra em transporta i em remou ben endins. Camins que ara s'esvaeixen. Camins que hem de fer sols. Camins vora les estrelles. Camins que ara no hi son.

I aquí em teniu, a les tres de la matinada, sense poder aclucar l'ull, intentant expiar els meus fantasmes tot servint-me una copa de Baileys amb gel. Mmm... la temptació. És tant difícil resistir-s'hi! I tant senzill sucumbir als seus encants! Que no sabria dir el que és pitjor, tenir-te o no.

En fi, demà serà un altre dia.


Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que hem de fer sols,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ara no hi son.

Vam deixar-ho tot, el cor encés pel món,
per les parets de l’amor, sobre la pell,
erem dos ocells de foc, sembrant tempestes,
ara som dos fills del Sol, en aquest desert.

Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, somnis i promeses.
Camins, que ja son nous.

No és senzill saber cap on has de marxar,
pren la direcció del teu cor.
Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.

Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que has de fer sol,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ja son nous.

SOPA DE CABRA

6 comentaris:

Txell ha dit...

Unes Desperado???? I un Baileys a les tres de la matinada, i sola? Ejem, ejem...

Anònim ha dit...

Mmmmm!! Baileys!

La propera vegada avisa ;-)

Un plaer coneixe't, Alba!

alba ha dit...

jajaja.

Un plaer també, company de ratafies!

A veure quan ens ensenyes alguna de les fotos que vas fer!

Petons.

Elisabet Llort Riera ha dit...

Vaja, vaja...o sigui que m'escoltaves a mitges, eh pilla...jeje. Això és el que té la música, que et transporta en el moment més impensat al lloc més imprevisible. O a vegades, en el moment oportú, al millor lloc on et pot portar...
Un petó!

Elisabet Llort Riera ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
alba ha dit...

:P
T'escoltava, t'escoltava... que les dones podem fer dues coses (i més) alhora!!!!
jajaja
No, ara seriosament,potser no hi era tota, però em va anar bé poder parlar-ne.
per cert, t'he suprimit el comentari perquè estava repetit.
Fins d'aquí unes horetes!!