dimarts, 16 d’octubre de 2007

Indecisió


i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
M. Martí i Pol


Llegeixo que la indecisió és un dels mals del nostre temps: la inseguretat patològica d'una nova generació de joves privilegiats que viuen l'abundància com un càstig i el compromís com una càrrega.

Potser sí que som una generació de cagadubtes de mena, fruit de les infinites possibilitats que ens brinda la vida. Altres generacions han sigut més esclaves de les seves circumstàncies i no han tingut l'oportunitat d'escollir. En aquest sentit som, doncs, afortunats. Però ho som realment? O realment som víctimes d'aquesta inseguretat patològica que esmentava abans? Dubto.

El dubte és fruit de la por. De la por a abandonar el camí marcat, de la por a endinsar-nos al desconegut. És més fàcil seguir la corrent, no? Si no hi ha possibilitat d'elecció, no hi ha dubtes, no hi ha indecisió; no hi ha problemes. Contents però enganyats. Massa sovint volem aparentar una seguretat que no tenim. I en realitat estem carregats d'inseguretats i perjudicis absurds.

Tantes vegades he lamentat la meva indecisió! Perquè el pitjor no és arrepentir-se del que hem fet, sinó del que no hem fet. Consell de mare:"per provar-ho no es perd res". I és ben cert. Tota la vida que intento treballar i lluitar contra la meva cagadubtitis, i d'un temps ençà que he començat a prendre riscos. Però encara tinc tendència a posposar i intentar esquivar les decisions difícils.

Avui, per dubtar massa i esperar fins l'últim moment (com sempre) he perdut l'oportunitat de fer una cosa que anhelava des de feia temps. I doncs, si de fet ja ho tenia decidit i sabia que volia fer-ho, per què no m'hi vaig llençar de cap? Ara, aquella sensació de ràbia, impotència i decepció amb un mateix em corrou per dins.

Al llarg de les nostres vides deixem escapar massa trens. Potser que comencem a agafar-ne algún, no sigui que per por de prendre el camí equivocat ens acabem perdent i ofegant en la nostra pròpia indecisió.


11 comentaris:

Anònim ha dit...

Quanta raó tens, Alba: quantes vegades deixem perdre oportunitats que ja no tornaran, que són vives un instant i després moren per sempre, per culpa de la indecisió, per culpa de la por que, com molt bé dius, la genera. Però de vegades la por i, de retop, la indecisió es converteixen en les nostres aliades i ens impedeixen de llançar-nos al buit, ens salven d'una patacada de la qual difícilment ens podríem recuperar. Són en certes ocasions necessàries, sempre dins uns límits lògics, per bé que a voltes ens juguin males passades.

La gràcia de tot plegat és de no quedar-se ancorat en el passat pensant en l'error o en el presumpte error, i de mirar endavant, sempre endavant.

"Que no em venci cap àncora, vençuda pels anys, i per l'oratge, i per la ruda. Que cap pòsit d'enyor no m'entrebanqui!" (M. Mercè Marçal).

Per cert, m'agrada el teu bloc.

Marc

alba ha dit...

M'agrada el que dius, Marc. Gràcies pels teus comentaris.
Hi estic força d'acord.
Ara, que de vegades per viure intensament cal llençar-se al buit sense pensar-s'ho dos cops.
Heus aquí el dilema, no? Quan cal llençar-se i quan reflexionar?
Qui ens governa, el cor o la raó?
Això sí, endavant, sempre endavant.

Per cert, ens coneixem?

Ah! i molt bonica la cita, molt encertada.

Petons.

Anònim ha dit...

buf, tot plegat és molt difícil, és molt difícil saber quan ens hem de deixar anar i quan no. Suposo que un petit moment de refelxió hi hauria de ser sempre, és a dir, no pensar-s'ho dos cops però sí un; sovint, però, no som prou racionals com per fer-ho i ens movem únicament guiats pel cor. Altrament segur que ens perdríem moltes coses bones; però també segur que ens estalviaríem alguns maldecaps, oi? Normalment, les decisions que hem de prendre tampoc no són crucials, de manera que si ens equivoquem tampoc no és la fi del món i sempre ens tornem a aixecar per arribar a noves cruïlles i tornar a dubtar, o no... No he resolt res, ho sé, només he divagat una mica més sobre la qüestió...

No ens coneixem, no. Però estava buscant pàgines de poesia i he trobat el teu bloc, i hi he fet un cop d'ull i m'ha agradat. He vist que t'agrada en Casasses, per exemple, i he vist també que t'agrada una de les meves cançons predilectes en català, "Si véns". La cala és de Menorca? Fantàstica...

petons

Anònim ha dit...

Jo també soc força indecis, a vegades molt...

En el fons, si fiquem la pota n'hi ha poques coses que no tinguin solució, així que... Ànims i endavant! :-)

Petons!

alba ha dit...

Gràcies pels ànims doomaster!
Espero que ens anem veient i ens puguis ensenyar les fotos!

Ben retrobat Marc, efectivament la foto és de Menorca. De fet és de la Cala del Pilar, la mateixa de que parla la cançó (que per cert, ja la puc escoltar mil i un cops que sempre se'm posa la pell de gallina). Tot i que t'haig de confessar que jo no hi he estat mai a Menorca! El post és de l'estiu passat, quan vaig anar a Mallorca, on si un s'allunya de les zones més turístiques i massificades pot trobar preciosos racons per descobrir. Però tot i així em moro de ganes de poder visitar Menorca i banyar-me en una d'aquestes paradisíaques cales sota la llum de la lluna.
Gràcies per les teves interessants reflexions. Espero veure't sovint per aqúí per seguir fent bullir el pap. Per cert... no t'has plantejat de crear el teu propi bloc? De segur que seria molt interessant!

Petons i fins aviat!

Anònim ha dit...

Ostres, no l'havia reconeguda... Cala Pilar és increïble i et recomano vivament d'anar-hi. I, sobretot, no deixis de fer-t'hi un "bany argilós"! jo em moro de ganes per tornar-hi.

"Dues coses hi ha
que en mirar-les juntes
em fan el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar."
(Joan Maragall)

La veritat és que no m'he plantejat de crear cap bloc, de moment, sobretot perquè dubto que sigui prou constant per manternir-lo actualitzat... Però hi pensaré! gràcies per la proposta! I pel compliment...hihi

Ja ens anirem llegint per aquí i ens continuarem esprement el cervell.

besades

Anònim ha dit...

Jo també espero continuar veient-te :-)

L'hi he passat unes quantes a la Txell, ja que no tinc el teu e-mail. Ara, que em vaig adonar que només surts a una :-(

Això ho haurem d'arreglar en un algun sopar o amb alguna altre quedada :-)

Petons!

Striper ha dit...

Tens rao deixem escapar molts de trens lo que pasa que a vegades algun d'aquets trens descarrila.

Anònim ha dit...

Per fi em decideixo a tornar a escriure per primer cop en aquest blog i no se que dir. Indecisió, por... cap de les dues...?? Fa dies que em pasejo pel blog de l'Alba i mai em decideixo a escriure. Avui sí.

No podem culpar el món on vivim de que no sapiguem pendre decicions. Si que es veritat que creixem acomodats en una urna i de cop un dia et pregunten "què vols ser de gran"???

Que què vull ser??? je je. Hi he donat tantes voltes i patades a aquella primera resposta de quan tenia 7 anys. "Metge!!" vaig respondre amb tota seguretat. Llavors ho tenia clar!!!! Què fort.

Ja de gran, vaig estudiar una carrera que no tenia res a veure amb la medicina i em vaig posar a treballar d'allò que vaig estudiar. No gaire convençut del lloc de treball vaig canviar i poc a poc els dubtes em van començar a envaïr... és en aquell moment!!! just aquell!!!! em començo a preguntar que potser allò no es lo meu. Potser.

Fins llavors, cap dubte. La carrera era lo primer, l'havia d'acabar amb bona nota i després posar-me a treballar... i una merda!!!!! Ja no m'ho crec!!

Recepta personal per créixer a bon ritme. Bullir a foc lent per evitar cremar-se.

1. Fins als 12: juga. Estudia menys del que jugues. Si ets home (el meu cas) comença a conèixer les dones.

2. Dels 12 al 16: Estudia. Juga menys del que estudiis. Aprèn de les dones. Ara mateix et porten ventatge.

3. Dels 16 als 20: Et comences a preguntar qui ets i què fas en aquest món. La resposta t'és igual Segueix aprenent de les dones

4.Dels 20 als 25: Et segueixes preguntant qui ets i què fas en aquest món. La resposta ja no t'és igual. Intenta resoldre-la ara. Segueix aprenent de les dones, encara ens porten ventatge.

5. Dels 25 als 30 (on sóc ara): Et segueixes preguntant qui ets i què fas en aquest món. La resposta et preocupa molt. Si no la saps estàs fotut. Posa't mans a la obra per trobar-te a tu mateix. Segueix aprenent de les dones!!!!

Bé, un altre dia seguiré.

Marxo a classe. A primera hora tinc classe de "aprèn a coneixe't a tu mateix" i a segona de "coneix a les dones". Totes dues m'han quedat i les repeteixo aquest any. Son les úniques que em queden per acabar la carrera.

Fins aviat.

Jo i l'espai.

alba ha dit...

Difícil assignatura, la de coneixe's un mateix! Em sembla que aquesta és d'avaluació continuada i requereix de continus cursets de reciclatge professional.
I sobre les dones... tema espinós.
Però sí que és veritat que normalment us portem uns quants cursos d'avantatge.

Doncs això, mans a la obra.

Gerard Alís Raurich ha dit...

A mi de petit em van preguntar també; Què vols ser de gran?

I jo que vaig respondre amb tota seguretat:

- Jo vull ser Feliç i Alegre!

En serio, imagina't la cara de la psicòloga de l'escola, quan un nen de 4 anys et diu això.

Al llarg dels anys he decidit moltes professions per al meu futur, i totes em semblaven vàlides al seu moment, fins que poc a poc m'he anat encarrilant. Puc estar prou content de les decisions que he pres i sempre, sempre, he tingut per principi ser Feliç i Alegre.

És l'únic que hem de buscar. Quan assolim aquesta felicitat és quan entenem totes les coses... fins i tot a les dones!