dimecres, 7 de novembre de 2007

Jo


"Jo"
Menjo sol tot l'hivern
t'abraço

camino aquest carrer

t'abraço

m'enfonso en el no res

t'abraço

compro un encenedor

t'abraço

de nit em crec que et veig

t'abraço

potser vol entrar vent
t'abraço
passo calor fa fred
t'abraço
ni t'abraço ni no

t'abraço
discuteixo amb infants
t'abraço
m'aturo pel camí
t'abraço
escric qualsevol vers
t'abraço
em desperto obro els ulls

t'abraço

m'escapo de l'infern
t'abraço
no sé com perquè sí

t'abraço

begut i buit i encès
t'abraço
no et podré abraçar més

t'abraço

l'abraç meu et fereix

t'abraço
me'n vaig et dic adéu
t'abraço

estic aquí no ho veus

t'abraço


E.Casasses



Rellegint antics posts. Recuperant vells amics i belles cançons

13 comentaris:

alba ha dit...

Marc, pensava que posant Casasses em vindries a veure. :P
Trobo a faltar els teus lúcids comentaris.

Petons

Trento ha dit...

El cul d'en Carles és el que triomfa

Anònim ha dit...

Ei, xiqueta!

ostres, és que no ho havia vist... si no, pots estar segura que ja hauria dit alguna cosa, tractant-se d'en Casasses... ;) És fantàstic, aquest home, eh? m'encanta aquest poema que n'has posat, i m'encanta també sentir-lo recitar en Salvat (sense el ressò del dring i el brill de l'or malvat...), o Verdaguer (Allà d'allà de l'espai, he vist somriure una estrella...)... Un dels meus preferits, però, és "Dormint a les esquerdes dels precipicis". És que només llegint aquest títol, a un ja se li revela que el contingut no el deixarà impassible ni el decebrà, eh?

I, per cert, és això el que et passa, que "L'abraces" inconscientment i continuada, facis el que facis? He fet un cop d'ull a les darreres publicacions, i sembla que la cosa va per aquí..., encara que no sembles d'aquelles persones que expressen clarament el que els passa... I què et podria dir jo que no fos tòpic i típic (posat que la cosa anés per aquí, insisteixo, i no per un altre lloc)? Utilitza una manteta de cotó que no t'"ofegarà" tant... i deixa'm donar-te ànims (si és que et calen) amb uns quants versos que segur que coneixes:

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada / i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. / Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, / i tes cançons valentes 'niran per la ventada / com l'au dels temporals.

Lo pi de Formentor (Costa i Llobera)

I si no et calen (tant de bo), gaudeix-ne pel simple fet de gaudir-ne (té sentit, això?).

Bé, fins aviat!
b7s

Marc

Anònim ha dit...

Molt bonic :-)

Bon cap de setmana!

alba ha dit...

Pau (ai! vull dir, Trento :P): El cul de'n Carles triomfa allà on vagi, ja sigui bevent Pomada, ja sigui fent el Badabadoc, i fins i tot quan es Mescla (t) amb males companyies de gust musical dubtós!

Doommaster: Tú sempre tant atent! Bon cap de setmana per tu també!

Marc: M'alegra que reapareixis per aquí! Veig que et deixes seduir per "la manera més salvatge". Gran projecte de dos grans monstres.

Moltes gràcies pels ànims. Sí, podria ser que els necessités...
De vegades ens obcequem amb quelcom i som incapaços de veure-hi més enllà. Però ara que he sortit de l'espiral xucladora em sento altre cop jo mateixa. I amb prou forces per abraçar de nou els meus somnis i recuperar-me i reconstruir-me tal i com vull ser.

Per cert, magnífica elecció el "dormir a les esquerdes dels precipicis". Jo em sembla que hi estic abonada a això de passejar-me sempre per l'abisme. Però palpar el risc, notar com aquest vertígen em fa sentir viva m'encanta.

Els meus versos tremolen,
els has tocats tots i ara
quan tornin, si és que tornen,
la rima serà una altra,
tindrà la teva marca.
E.C.

Bsads

Anònim ha dit...

La manera més salvatge, i tant... per més que canviï la música del meu creative, l'amalgama explosiva de la música enjogassada de l'un i els versos "tremolosos" de l'altre sempre m'acompanyen per fer-me més suportable les estones sota terra... ;)

M'alegro que comencis a veure la llum!

Vam tremolar together
hiverns duríssims
dormint a les esquerdes
dels precipicis.

I un dia ja no hi eres,
et faltava una rima
i jo que tinc les meves
no la tenia...

bset

Trento ha dit...

Pujol!!!!!!!!!
D'aqu� a unes hores xerrarem, menjarem, beure pomada i cava, intentarem tocar algu (potser una M� Merc�?). Fot temps que hem de fer sopars. Em deus una woll damm.
Estas mig despareguda (ja �s algu abans ho estaves del tot). Animus.

Anònim ha dit...

Jo també he estat obcecat durant molt de temps, durant massa temps. Com tu, tampoc no hi podia veure més enllà, m'era impossible. Febles i fallits intents no feien sinó empitjorar les coses. Al final, però, trobes, on sigui que sigui, la força necessària per tallar de soca-rel aquests llaços invisibles que semblaven indestructibles, i un cop tallats, sí, oh i tant!, et tornes a sentir lliure i feliç. "Perdent los béns, també en perdia el jou", deia Verdaguer. És un procés que requereix el seu temps, és clar, i que no és fàcil, per descomptat; però et torna més fort que no eres abans. I aleshores et passeges amb més confiança pels precipicis, eh? En trepitges amb més força les esquerdes, i et sents més viu que mai, sí...

Bé, a reveure, bon cap de setmana!
ptó

Anònim ha dit...

Gràcies!

Però no soc atent... Soc molt dolent i t'he encolomat un meme :P

Que vagi bé la farra!

alba ha dit...

Molt bon cap de setmana!
Avui he aprofitat per marxar, desconnectar i desintoxicar-me de tot plegat.
Una mica d'oxigenació i aire fresc per enfortir encara més aquest sentiment d'independència recobrada.
Tens raó Marc quan dius que és un procés que requereix el seu temps. No es pot forçar, simplement deixar que flueixi, i ajudar-se un mateix una mica, si en algun moment no ens sentim prou forts. Perquè ho som, ho podem ser. I com bé dius, cada vegada trepitgem amb més força.
M'alegro de tenir-te per aquí, i que de mica en mica et deixis conèixer.
Ara, que això de les teves "estones sota terra" té el seu misteri, suposo que pretesament volgut.

Doommaster, no m'oblido de tu i de la mala jugada del meme!!! Torno del meu breu recés dominical i em trobo amb aquest pa amb tomàquet... jajaja. Ja pensaré com tornar-te-la!!

Molts petons

Anònim ha dit...

és cert que pot semblar misteriós, però, de fet, cal entendre-ho en el sentit més literal de l'expressió (per una vegada i sense que serveixi de precedent, eh? hihi)...

Jo també estic content de poder llegir les teves cavil·lacions: és tot un plaer. ;)

Anònim ha dit...

Per refer el ma que t'he pogut ocasionar... Que tal un dinaret a Can Farlopa? ;-)

alba ha dit...

ostres! és que el 24 tenim bolo!
Accepto la invitació però ho haurem de deixar per una altra ocasió.
El meme està pendent... :P