dissabte, 18 d’agost de 2007

Tot té un gest de retorn

Tot té un gest de retorn quan parlo d'estimar-te
i em fa ressò la pluja i la mar tan llunyana.

D'aigua recent les mans i els ulls i tot. Voldria
purificar el silenci amb un sol gest i ungir
secretament de llum els horitzons més íntims.

Llavors fóra el poema; i un enfilall de coses
no sabudes encara: gavines i silenci,
i els teus ulls i silenci, i la tarda, concreta,
pensant-se novament en tot, i jo i l'espai
en una desigual recerca de colomes,
i el prodigi només pressentit del teu cos
fet vent i tarda i llum a les mans tremoloses.

Miquel Martí i Pol

Jugues? Vaig descartant.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Pregunta primer, no?
En descarto algunes: no sóc ros/rossa, no tinc els ulls clars, no tinc més de setanta anys...

Jo i l'espai

alba ha dit...

vols dir que cal ja?
canvio de joc.
escac al rei.
pensa bé l'estratègia.
ara et toca a tu moure fitxa.

Anònim ha dit...

No em deixes joc possible. La teva torre amenaça els meus àlfils. Els dos peons que em quedàven están indefensos devant els teus. La teva Reina amenaça el meu Rei de manera frontal...

Accepta una treva i puja al meu cavall blanc! Fugim volant del camp de batalla!!!

alba ha dit...

Em tens desarmada.
Em rendeixo.
Vine'm a buscar i em deixaré portar allà on tu vulguis.