Lluny a l’horitzó, però cada vegada més a prop, diviso una petita escletxa de llum. És la força, la il·lusió que de mica en mica vaig recobrant. És el primer raig de sol, que em reconforta i vigoritza, i em crida a tirar endavant. Són els projectes que m’esperen, són els somnis que vull abraçar. Encara em queda un bon camí per fer, però nedo incessant cap aquest anhel.

Lluny, a l’horitzó, on el cel i el mar es confonen, on tot sembla retrobar-se i prendre sentit, on tot sembla possible, trobaré el camí.

L’horitzó (sembla que ja l’acaricio amb la punta dels dits); tan a prop però tanmateix tan lluny.

Peuades damunt s’arena.
Si véns, em trobaràs
ballant de puntes
damunt d’aquesta roca
i tu per jo et tornaràs loca.

Viatjarem amb un cavall alat,
aquest vespre silenciós
cap a racons inexplicables, deserts,
salvatges.
Esperarem sa nit.

Vaig anar a trobar camins de foc.
Me’n tornaria a anar
més enfora que mai.

No tinc por de somiar
que em perdré pes camí
o que no tornaré mai més.

Jo no sé de quina banda bufarà.
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben pops i despullats,
com dues gotes d’aigua
a ses cales del Pilar.

Te cantaré as capvespre,
t’estimaré a sa matinada,
te donaré fruit
i te menjaré a besades.

No tinc por de somiar
que em perdré pes camí
o que no tornaré mai més.

Si véns, si véns em trobaràs
ballant de puntes
damunt d’aquesta roca,

damunt d'aquesta roca, ...

Ja T'ho Diré, Si véns

l'altre

© Belén

Els rius de la vida fluïen indescriptibles per aquella mirada. L’electritzant vibració del seu cos trempava pels porus vigorosos d’aquella pell bruna.
En sentir la nit respirar va veure obscurs desigs penetrar-li l’ànima; i els pensaments fondre’s entre mars d’obscures boirines.
Ni tant sols la petita esperança consolava el neguit, brau desbocat dins d’aquella gàbia. La presó era ell mateix, però no ell, sinó l’altre.

El mirall retornava la seva imatge desdibuixada: no era ell, sinó l'ell vist pels ulls aliens.

joia robada

m'he pres la llicència d'agafar-la prestada...

www.fotolog.com/txiscandins

Bolero

Als núvols amb el temps i una canya
puc esperar que es moguin les muntanyes,
somiant truites i mirant les musaranyes
mentre a baix cau pedregada.

a la parra

Gent!

Perdoneu si aquest blog últimament està una mica mort, però es que estic a la parra.

Buf! La veritat és que començo a estar una mica saturadeta de feina. Sort que ja és aquí, ja s'acosta...

EL PONT DE LA FIRA (tot i que jo només lliuri dilluns).

Un petó a tots/es!

Mono de bolo

Ens n'anem de bolo! Al costat de casa, però ja tocava!

Dealan en Concert

Diumenge 21 de Maig

a la 1 del migdia

Font Picant d'Argentona

P.D.: Sí, ja sé que no vaig posar cap entrada post-barça, però la Txell ja ho va fer per mi.

Compte enrera

La que em menjaré a casa la Txell!!

Les que em beuré (si em deixen) !

Nostàlgics

14 de maig de 1986.

Ja fa 20 anys d'aquesta fotografia, i avui el meu pare ha tornat a bufar les espelmes, aquesta vegada amb el número 56.

M'agrada molt aquesta fotografia, la trobo molt entranyable i tendre. I em fa pensar com m'estimo els meus pares, tot i que sovint tingui aquella sensació de que encara em són desconeguts.

Sé que és un tòpic, però sembla mentida com passen els anys (últimament els meus posts són força nostàlgics, no?).

Avui, tot passejant per les Cinc Sénies amb en Pau i la Txell, parlàvem de tot això. Sovint mirem enrera i tenim la sensació de no haver disfrutat prou de tots aquests anys; de que podíem haver aprofitat molt més el temps; de totes les coses que podíem haver fet i no vam fer, del que ens agradaria canviar.

Sovint tinc aquesta sensació de que els anys se m'escolen entre els dits, de que cal viure al màxim. Però també crec que sóc com sóc, que sóc qui sóc, aquí, ara, precisament per tots els errors que he comès. Suposo que tots pensem que si poguéssim tornar al passat, tindríem la temptació de canviar moltes de les coses que ens agradaria que haguessin anat diferent. Jo crec que totes les coses, bones o dolentes, ens passen per algun motiu, i precisament els errors hi són perquè aprenguem d'ells. I aquelles coses de les que no estem orgullosos i potser canviaríem són les que ens serveixen per valorar el que tenim, i valorar encara més quan realment som feliços, i aquells qui valen la pena.

Per cert, ara sí, ja podeu escoltar en Pol Petit.

Pol Petit

Des de sempre, que quan escolto (i/o canto) aquesta cançó penso en tu.

Avui, navegant per un altre blog amic, l'he tornada a recordar, i això m'ha obert la caixa dels records (tot i que, de fet, ja feia temps que em passava pel cap de dedicar-te un post).

Quan vaig néixer tu ja hi eres. Des de sempre hi has sigut. Hem anat creixent junts, i vivint moltes coses en comú. I n'estic molt contenta. Aquells estius a la costa, a Begur, a la Cala Estreta, aquelles expedicions al fons del mar, les aventures dins la tenda, ... anàvem descobrint el món, innocents, sense preocupacions.

En molts moments m'has ajudat, potser sense saber-ho. Sempre m'he sentit molt aprop teu (no sé si a tu et passa igual), i sempre he sentit (i sento) que et tinc allà si et necessito. Ets més que un cosí, perquè ets un amic; i ets més que un amic, perquè també ets cosí. I penso (no ho sé) que això ens dóna un vincle especial; no sé si millor o pitjor, però sí diferent.

Així doncs, per tot això i per moltíssimes coses més, perquè ets una d'aquelles persones que se'n troben poques, que valen realment la pena (ens deu venir de família! :-P), permet-me que et dediqui aquest post, i aquesta cançó, que te la mereixes, i perdona'm les fotos indecents.

Per tu Pol Petit.

Dies fets d'angoixa, carrers plens de por.
Gent sense esperança, ciutats sense cor.
Nens petits que creixen amb el cor glaçat,
són joguines que els grans hem trencat.

Ei Pol petit! Agafa la guitarra cada nit
surt al carrer i canta una cançó.
Canta ben fort i digues la veritat sense cap por.
Ei Pol petit! També cantaré jo.

Et diran que les guitarres, et diran que les cançons,
són només per divertir-te i que no has de buscar raons.
Però no deixis que t'enganyin, qui diu això no et vol bé,
cal que surtis a cantar al carrer.

Ei Pol petit! Agafa la guitarra cada nit
surt al carrer i canta una cançó.
Canta ben fort i digues la veritat sense cap por.
Ei Pol petit! També cantaré jo.

Pol petit, Pol petit,
ei! Pol petit, també cantaré jo.

N'gai N'gai

Powered by Castpost

FARTA!

00.00 a.m.
Sembla ser que el Barça ha guanyat la lliga, però això és el de menys.
Estat d’alcoholèmia: positiu. No m’ho tingueu en compte.

Estic farta de no saber a quin joc estic jugant.
Estic farta de fingir.
Estic farta d’haber de demostrar contínuament qui sóc
O d’aparentar el que no sóc.
Estic farta de no creure’m prou.
Farta d’esperar, de creure en impossibles; d’estimar.
D’aguantar els cops,
De contenir les llàgrimes (i els somriures, i els sospirs)
De controlar les emocions (incontrolables massa sovint)
I posposar les decisions.
Farta de tornar a començar.
N’estic farta de tot plegat.
Vull cridar: ARRRRRGGGGGG!!!!!!


(La Voll Damm em perd)

ARRRGGGGGGGG!!!!!!!!!

Home anònim qualsevol

L’Home 1 es creia algú especial, però ja feia molt temps que ho havia deixat de ser. La seva vida s’havia tornat irritantment plana, sense relleus. Aparentment sense alts i baixos, suposadament sense preocupacions. Es creia feliç; moderadament feliç. I s’havia conformat a ser-ho. No es mullava. Estava acomodat en la seva rutina, trivial, banal, irritantment monòtona, sense emoció. La seva passivitat, la seva conformitat, l’havien anat consumint, corsecant. No arriscava, no volia exposar els seus sentiments. Es protegia sota aquella cuirassa d’aparent felicitat que ell mateix s’havia imposat. Així ningú no podia fer-li mal.

Però un bon dia Algú es va creuar en el seu camí. Algú, que li va fer despertar un món d’emocions ocultes. Algú, per qui va creure que valia la pena arriscar-se. I ho va fer. Va ser un camí tortuós, ple de pujades i baixades. Va apostar fort. I finalment va perdre.

Es va creure morir. Estava ferit, dolgut, enrabiat amb ell mateix i amb Algú. Però per primera vegada en molt temps es va sentir viu. Després de la tempesta es va trobar navegant en una dolça calma, en una dolça felicitat. Havia recobrat les ganes de jugar al joc de viure; a no quedar-se a mitges tintes; a apostar, i a perdre (si tornava a caldre) per poder guanyar el proper cop. Algú, sense saber-ho, l’havia despertat.

Desconnexió

Apago el mòbil, no fos cas que hi hagi alguna altra trucada inesperada (o massa esperada) que em faci vacil·lar.

Terrasseta, nit, aire fresc, una cerveseta i un bon llibre. Quietud, solitud, pau. Mmmmmm...
Què més es pot demanar?

[Jugant amb el Photoshop. Escoltant Roger Mas - dp.]

_______________________________________

¿Encontraría a la Maga? [...] era tan natural cruzar la calle, subir los peldaños del puente, entrar en su cintura y acercarme a la Maga que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo dentífrico.

Pero ella no estaría ahora en el puente. […] De todas maneras subí hasta el puente, y la Maga no estaba. Ahora la Maga no estaba en mi camino, y aunque conocíamos nuestros domicilios […] no nos buscaríamos en nuestras casas. Preferíamos encontrarnos […]. Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos. Oh, Maga, en cada mujer parecida a vos se agolpaba como un silencio ensordecedor, una pausa filosa y cristalina que acababa por derrumbarse tristemente, como un paraguas mojado que se cierra.

[…] Pero todo esto había que decirlo en su momento, sólo que era difícil precisar el momento de una cosa, y aún ahora, acodado en el puente, […] me preguntaba si este rodeo tenía sentido […]. Pero si hubieras estado ahí esa noche, como tantas otras veces, yo habría sabido que el rodeo tenía un sentido, y ahora en cambio envilecía mi fracaso llamándolo rodeo.

Julio Cortázar, Rayuela.

Mentider

Un bon amic que m'ha fet descobrir moltes coses me'l va recomanar.
I la veritat és que (suposo que com la majoria que no el coneixiem) m'he endut una molt grata sorpresa. La música, la lletra, els arranjaments, l'optimisme, l'humor cínic, ... tot. M'agradaria haver escrit jo aquestes cançons. :-P

____________________________

NO POT SER

Sé que no aprendré el que no he après, ni refaré tot el que ja he desfet.
Sé que no puc ser tal com tu vols per molt que em collis els cargols.

Sé que no és senzill d’entendre,
sé que tinc un món a perdre.

Però tot i que no et vull fer patir,
sé que no responc a allò que esperes de mi.
M’he esforçat per intentar canviar,
però el meu esperit no es vol deixar domar.

Potser que a la fi no trobi res perquè el que busco no existeix,
però també sé que quedar-me aquí no servirà per fer-te més feliç.

_____________________________________________

PERDO EL NORD

Cada cop que et mous jo perdo el nord,
cada cop que vols em tornes boig.
Quan estic a punt de veure-hi clar,
creues pel meu cap i em fas dubtar.

Amb una paraula ho canvies tot,
amb una mirada em cales foc.
Amb un gest em pots fer perdre el cap
i fer-me sentir desorientat.

Per fi no tinc res més a dir,
tens a les mans el meu destí.
Jo vaig volant sobre el teu cap
com un estel lligat.

Tens sota el teu dit tots els botons,
tens dins del teu llit un món millor.
Jo voldria fer-te el meu tresor
i amb una cançó trencar-te el cor.

_______________________________________

UNA CANÇÓ

Una cançó perquè soni a la ràdio
ha de tenir una mica de tot i si pot ser no ha de dir res.
Combinant un cop més quatre tòpics gastats,
el llatí apassionat, simpàtic aflamencat, romàntic enamorat i ensucrat,
una cançó ha d’enganxar com s’enganxa un xiclet
o una caca de gos que has trepitjat pel carrer sense voler.
Ha de ser una cançó intranscendent com la que ara estic fent,
però amb la innoble intenció d’agradar tota la gent, com si ningú no fos diferent.


Marc Parrot, Mentider.

Hamelin

Feia temps que no sortia així del teatre. Així de sorpresa; així de commoguda. En estat de xoc.

Vaig anar a veure “Hamelín”, de la Companyia Animalario. N’havia llegit poc. Sabia que tenia molt bona crítica, havia sigut una de les triomfadores dels Premis Max, actors mediàtics en el repartiment, … però poca cosa més. Però la veritat és que no m’esperava trobar una perla com aquesta.

“Hamelin” és d’aquelles obres que costen de pair. Un cop de puny directe a l’estómac. Un text superb escrit per Juan Mayorga. Una historia que sacseja l’espectador i un elenc d’actorassos que donen vida a uns personatges molt ben construïts. Els qui esperaven trobar l’Alberto San Juan o el Guillermo Toledo de “El otro lado de la cama” (pel·lícula d’altra banda fantàstica –la primera-, una cosa no treu l’altra) devien quedar descol·locats.

La posada en escena, amb direcció d’Andrés Lima, també magistrals. Un escenari completament buit, despullat, que encara deixa més desamparats els personatges (que els veiem permanentment sobre l’escena, encara que no actuïn).

Tots els engranatges encaixen a la perfecció en aquesta crua (i nua) reflexió sobre la pederàstia i el món corromput en el que es troba immersa (o que precisament ha creat) la societat actual.

La veritat és que és del millor que recordo haver vist en els últims temps. Teatre del bo, de l’autèntic: aquell teatre que, sense artificis, aconsegueix fer-te reviure, representar, recrear, una història que t’arribi.

Com diu el mateix Mayorga:

Frente a la afirmación: “eso no puede ser teatro”, hay que levantar –no desde los manifiestos, sino desde la práctica escénica- la afirmación de que el teatro puede representarlo todo. Siempre que no traicione su origen. El origen del teatro, y su mayor fuerza, está en la imaginación del espectador. Si hace del espectador su cómplice, el teatro es imbatible como medio de representación del mundo.

Sólo con palabras, y con la complicidad de sus espectadores, Sófocles, Shakespeare o Calderón podían convertir el pequeño escenario en una ciudad invadida por la peste, un mar tempestuoso o un castillo polaco. Ellos usaban las palabras como aquellos cuentacuentos capaces de crear en el aire un zapato de cristal o un bosque. Como las usan los niños, que, sólo nombrándolo, pueden traer aquí y ahora cualquier lugar y cualquier tiempo.


Estarà només fins el dia 23 al Romea!!!!

La dansa del ventre

Sembla ser que he començat una etapa mítico-naturalista. :-P

Homeopatía, dansa del ventre,...

Ara em disposo a anar a la meva segona classe, i estava xafardejant sobre les seves avantatges. Us en faig cinc cèntims.

La dansa del ventre és una de les danses més antigues del món, una dansa ancestral que es ballava als pobles de l'Orient mitjà i al nord d'Àfrica, on sempre ha estat lligada a la fertilitat i al culte a la mare Terra. Les dones ballaven descalces, en contacte amb el sòl, fent moviments circulars amb el ventre descobert, símbol de vida i eix espiritual on es concentrava l'energia tel·lúrica o divina.

La dansa del ventre que coneixem actualment ens arriba de l'Egipte prefaraònic. La societat egípcia d'aleshores estava basada en el matriarcat i les dones eren símbol de vida i vehicle de comunicació amb les deïtats, i les escollides utilitzaven la dansa per entrar en contacte amb els déus.

Amb l'arribada dels musulmans, la dansa del ventre va deixar de ballar-se als temples per passar a omplir els carrers, els cafès i les tavernes com a entreteniment.

Actualment, la dansa del ventre ha recuperat en certa manera el seu significat espiritual i d'exaltació de la feminitat. La dona (i l'home!) occidental hi ha trobat una manera diferent d'expressar-se i de viure el seu cos

Sembla ser que la dansa del ventre té múltiples qualitats, especialment per a les dones. La dona, al centrar i fer fluir l’energia del seu ventre, energitza i concentra aquesta, afavorint tot allò relacionat amb el fet de ser dona: controla el cicle i el dolor menstrual, millora disfuncions sexuals i l’obtenció de plaer. També creix la nostra creativitat, imaginació i inventiva, així com el nostre coratge, valentia i seducció.

Al ballar descalces, es produeix una connexió amb la Terra, que reactiva l’energia vital, controla la líbido o energia sexual, la independència i la capacitat d’iniciativa.

Ens ajuda a conèixer el nostre propi cos. És una dansa sensual (i no sexual) i així revaloritzem la nostra percepció de nosaltres mateixes i ens fa sentir més belles i sensuals.

Aprenem a disociar les diferents parts del cos, permetent el desbloqueig i la fuidesa, amb la conseqüent eliminació de nusos de tensió que anem acumulant. Es corregeixen vicis posturals que poden produir-nos dolors lumbars. També aconseguim una major flexibilitat de l’esquena i en corregim el seu eix.

I podria anar seguint.

Algú s’anima?

Que no s'apague la llum

Un dissabte com qualsevol altre, però no és qualsevol dissabte.

Al matí treballo. Alguns dels meus nens em feliciten, i em fa il·lusió. Jo els he portat piruletes, com solen fer ells (bé, ara la piruleta sembla que no s’estila tant; com tot, anem ‘a lo grande’, i s’opta més per la bossa plena de ‘xuxes’).

Migdia accidentat. Dinar a corre-cuita perquè el meu germà té partit a can collons de la roca. El mitja hora hem dinat, bufat les espelmes, menjat el pastís i obert els regals.

Tarda d’allò més normal. Migdiada (curteta), després al local per preparar les coses (demà tenim bolo!) i després a fer un vol per les paradetes d’artesania de la plaça Santa Anna.

El millor del dia, el sopar: res d’especial, res de celebracions. No cal. En un principi potser em sap greu que no puguem ser més, però després penso que no, que tampoc cal. Més val pocs i ben avinguts, que diuen. Ens trobem quatre bons amics per sopar, el perquè no és més que una excusa. Xerrem de tot i de res, riem, bevem, debatem (acaloradament, uns més que altres), ... ens expliquem com ens van les nostres vides, perquè últimament no ens veiem gaire,...

No sé vosaltres, però jo ho necessitava; necessitava sentir-me acompanyada, tranquil·la, amb gent que m’estimo molt. I sí, xerrant de coses banals, per què no! Perquè són aquestes petites coses, els gestos més petit, el que et fan valorar a les persones que són especials per tu.

Com el Cd que em vau regalar. No és el regal en sí, sinó això que deia, el gest. El fet que l’escollíssiu per mi; la il·lusió d’obrir-lo i descobrir-lo, com un tresor. I val a dir que el vau escollir bé.

Gràcies nois per acompanyar-me en aquest dia tant especial (que ho va ser). I que no s’apague la llum! I que encara que ens veiem poc, anem llaurant aquesta amistat perquè no es perdi.

My taylor is rich (and my inglish is very bad!)

- Sorry, but my “inglish” isn’t very good!

Aquesta ha sigut la frase que més he repetit durant aquest últims dies. I no és pas perquè me n’hagi anat de viatge ni res de similar (què més voldria jo!)

Dijous va aterrar una alemanya de 13 anys a casa meva. I durant tot el cap de setmana, per diverses qüestions, he hagut d’utilitzar (o intentar de fer-ho) l’anglès per comunicar-me amb diferent gent. I no vegis com el tinc de rovellat! Què dic rovellat, rovelladíssim !! Entendre’l, més o menys, però intentar encadenar més de dues paraules seguides amb un sentit... Per sort el llenguatge de gestos (que no de signes) és universalment conegut. Clar que comporta els seus perills, perquè entre l’emissor i el receptor es poden produir algunes interferències si aquests no comparteix un codi comú (cosa força habitual). Tu fas un gest amb la mà tot volent dir “x” cosa i el teu interlocutor potser interpreta... “y”.

La veritat és que m’he sentit d’allò més pueblerina. M’he hagut de comunicar en plan “Io ser gran manitú, tú ser ianqui colonizador”, tot fent valer les meves dots de teatre de gest (i gràcies al bon humor, paciència i bona predisposició dels meus contertulians).

Bé, tornant a l’estudiant alemanya que tenim en acollida. Ja us podeu imaginar el pa amb tomàquet. Ella se suposa que ha fet dos anys d’espanyol, però la veritat és que no entén ni un borrall! Per tant ens hem de comunicar en anglès, però ni el meu pare ni la meva mare parlen anglès. Tot un problema! I el meu germà i jo ens espavilem com podem.
Però el pitjor no és veure la cara de circumstàncies que fa la noia quan li intentes dir alguna cosa i no aconsegueixes formular mai cap frase amb sentit. El pitjor és veure la cara d’estupefacció que va posar la noia alemanya quan li vaig dir que tenia tuentifor iears! - Twenty-four? Em va repetir, pensant que potser no m’havia entès bé. - Yes, yes. – Li dic jo. I veig com repeteix, incrèdula, la meva l’edat, aquest cop en alemany.
I no crec que la seva sorpresa fos perquè jo sembli més jove del que sóc (que potser també! :P)! Sinó perquè devia pensar (vaig deduir jo): - Què hi fot aquesta tia amb 24 anys i encara vivint amb els pares!- És clar, si és que allà a Alemanya de seguida que poden deuen fotre el camp. Però és que aquí, encara que volguem emancipar-nos, no podem!! Aquí estem a la cua d’Europa. Però què li podia dir! No era qüestió d’intentar-li explicar a aquella pobra noia, amb el meu anglès macarrònic, que aquí els preus de l’habitatge estan tan demencialment alts que si vols comprar-te un pis aviat els hi hauràs de deixar la hipoteca als teus fills com a regal de defunció, i que els polítics són una colla d’apoltronats que en el fons no els hi van ni els hi vénen els problemes reals dels (suposadament) seus representats (clar que això dels polítics passa a tot arreu, no?). Bé, això millor que ho deixem per un altre post, no? Que avui no estic precisament inspirada per parlar de política.


Amb el tema de l’anglès, m’ha agafat tal depressió que aquest matí m’he posat a buscar el vídeo de’n Big Muzzy que encara deu córrer per casa. Encara no l’he trobat, però quan el trobi...

So, hey, hey, this the alfabet. Spelling in english is fun!

- I’m Muzzy, big Muzzy!
- I’m princess Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princess Sylvia, I’m princess Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princess Sylvia,...

Imagina

Lo bo es fa esperar.
Aviat tornaré amb força...

De moment, afegeixo un nou propòsit a la meva llista:

6. Afrontar de cara els problemes. No anar posposant el que saps que és inevitable.

______________________________

imagina si això
un dia això
un bon dia
imagina
si un dia
un bon dia això
cessés
imagina

Samuel Beckett