dilluns, 13 de febrer del 2006

Semàfor

Semàfor en vermell.
Uns segons. La vida sembla aturar-se.
Li robo uns segons al temps (o és ell que se’ns burla i ens dóna la torna?).
Qui pogués enganyar-lo ara, només un instant, i tornar per dir-te tot allò que no vaig saber.
VERD
Segueixo
Implacablement,
La vida continua, la vida m’arrossega, però sense tu.
____________________________________
*
3
*
En el oscuro mar de tu nombre vacío
afloran las palabras enamoradas
que te dije un día.

Leve estela de espumas silenciosas
yendo siempre más allá de mí
en la eterna huida del recuerdo que se disipa.

Cuerpo de tristeza todavía caliente
en el hueco de mis manos
yermas como sombras.

Extenso horizonte de soledad
ya siempre doliéndome en los ojos
sin tu imagen,
continuamente recluyéndome en mi mismo,
sumergiéndome en tu tiempo
como en un ámbito único donde abarcarte.

Mansa dulzura de un tiempo que ya fue.
Réquiem del viento en las torres vacías.
Miedo a perderte en el aire
o en el nombre sin nadie que la tarde lleva...
*
4
*
Huyes del tiempo como una canción en el aire,
mimosa e imposible,
apenas un estremecerse en mi soledad.

No hay palabras ardientes
que ahora canten nuestros sueños
bajo estrellas
en las aguas de tu remanso solitario.

Dulcísima y silenciosa,
te desvaneciste
más allá del abrazo de nuestras manos enamoradas
y siento ya solamente a mi lado
el vacío caliente
de tu corazón amándome.


Salvador Garcia Bodaño.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Alba, aprofita ara que és verd i tira endavant sense mirar enrera.

Oriol Burgada ha dit...

Alba, tens malament l'enllaç d'An Dúlra

alba ha dit...

Gràcies Oriol: ja està arreglat!!!
a veure quan fem el famós cafè!

Gràcies Txell: pel teu suport, per ser allà sempre.
Això és el que voldria, però no puc. M'he perdut. I no sé cap on tirar; sé el que vull, però això que vull i desitjo sembla no ser el millor per refer la meva vida: l'abisme, també,(dolç abisme) m'atrau amb massa força.