Sentit

Dimarts. Un quart de dotze de la nit.

Arribo a casa inusualment d’hora, però (insospitadament) tothom ja dorm. Sospir alleujador. L’últim que necessito ara són les habituals preguntes de rigor (Ja ets aquí? Com és? I d’on véns? I Com ha anat? Bé, bé. Sí, sí. Mmm. Ahh. I afegiu-hi els quatre etcèteres insubstancials que més vulgueu). Us estimo, però avui agraeixo que no ens haguem de creuar. Hi sou, sense saber-ho, i noto (i necessito) la vostra presència; però agraeixo tant la vostra absència!
Necessito ocupar-me la ment. No tinc ganes de pensar en tot plegat. I no me’n vull anar a dormir perquè sé que no pararé de donar-hi voltes. Tinc el sofà tot per mi, la tele per mi, la nit per mi, la solitud per mi. Així doncs miraré una peli. Una d’alegre, penso. Però en tinc dues pendents que he agafat de la biblioteca i hauré de tornar. Millor doncs una d’aquestes. A veure... miro les sinopsis... i quant duren... una cent vint- i- pico minuts... buf... potser és massa temps per no pensar... i aquesta altra noranta-i-pico... mmm... no sé, no sé... Va, ja està. Fet! La de noranta-i-pico minuts. Prou temps per oblidar, no? És Enric V, de Kenneth Branagh (osti! ara no sé com s’escriu!), una d’aquelles moltes pel·lícules que tens en la llista de pendents per mirar (també hi ha la llista de pendents de tornar a veure). Doncs avui encara no serà el dia que l’esborri de la llista! Poso el Dvd a l’aparell i la cosa no xuta, tu! El disc no acaba d’arrencar, i fot un soroll de mil dimonis. Premo el botó de parada, però la ditxosa maquinota no s’atura. M’atabalo. Que pari ja aquest soroll, que despertaré a tota la casa! Finalment, no sé com, després de polsar amb força tots els botons possibles (que curiós això: ens sembla que si apretem amb més força la cosa funcionarà més ràpid! Quina tonteria! Sabem que no és així. Però ho fem.), aconsegueixo treure el devedé. Val, Enric cinquè se m’ha resistit. Però jo vull mirar una peli. Reviso l’altra opció: Las maletas de Tulse Luper de Greenaway. No sé, ara em fa com una mica de mandra. La veritat és que amb aquest títol, a qui no li fa mandra en un principi?.
Moment de crisi. A la tele no fan res. Bé, doncs em remiro alguna peli que ja tingui i llestos. Obro el calaix dels Dvd (la majoria recopilats de regal amb el diari, per tant sense extres) a veure què trobo. I, oh, sorpresa! No recordava que en tenia una de la llista de les pendents per mirar: Mi vida sin mi (sí, què passa, ja sé que té delicte, però encara no l’he vista). És molt trista (això m’han dit), per tant no sé si em convé. Però em ve molt de gust mirar-la. Que funcioni, que funcioni, que funcioni... Funciona! Menú – Idiomas - Versión original inglés 5.1. – ok – Subtítulos - castellano – ok - Ver película – ok. (nota: tema per futur post del bloc: pel·lícules en versió original o doblades?)

A partir d’aquest moment m’oblido de tot. Em submergeixo totalment en la pel·lícula. Ann m’absorbeix.
Noranta minuts. I surto canviada. Ann (o Sara Polley?) m’ha fet despertar. Sembla tòpic, però és així. Penso com n’és de capritxosa la nostra percepció, com el nostre estat d’ànim ens fa més o menys sensibles, més o menys vulnerables a aquelles coses que rebem, i en com les digerim. Segur que en una altra situació, en un altra moment de la vida aquesta pel·lícula no m’hagués tocat tant (o m’hagués tocat molt més encara).
Relativitzar les coses, mirar-les amb distància.
La llàgrima d’avui serà la rosada del demà.
Sento una estranya pau interior (uf, que místic que m’ha sonat això!).
És tard i me’n vaig a dormir pensant en ella. Gràcies Ann.

_________________________

Sentit

De vegades, les coses semblen
despullar-se sobtadament
del seu sentit.
Ahir, per exemple,
mirant per la finestra mentre sopava,
aquell hort, aquelles cases,
aquell cel esblaimat de la posta,
tot se m´havia allunyat de sobte
i fet incomprensible;
res no em deia ja res
i vaig tenir por.

(Havia oblidat que les coses
són més aviat sense sentit,
i que tota l´àrdua tasca de l´home
consisteix precisament a revestir-les
de rics mantells i sedosos brodats.
Lleu com és, però, de tant en tant
aquest vel s´esquinça i cau,
i la vida, llavors,
com ahir al vespre,
se´ns mostra tal com és:
nua, precària, muda.)

Àlex Susanna

Començament dels començaments i ocasió de les ocasions

Dona’m aire
cerca corda
quasi mata’m.

Enric Casasses

__________________________

Desconcert.

Avui no tinc ganes d’escriure. Però sort que tenim els poetes que ja parlen per nosaltres!

(tampoc no vull que ara aquest blog sembli que vulgui anar del rollo místic i/o intel·lectual! :-P .Tinc ganes de penjar poesia; i què passa!)

____________________________

¿PER QUÈ?

Força l’entrada als traus del cel
arrenca el ferro dels budells,
gira la brúixola amb el nas
i cala foc a la carbassa de la nit

¿PER QUÈ?

Tira la xarxa al riu vermell,
clava el queixal en el queixal
i more’t de cop
amb el xiscle d’un gat

¿PER QUÈ?

Compta els minuts, compta els segons,
aguanta els ulls del llop,
observa els núvols
i plora

¿PER QUÈ?

Enric Casasses

Agredolç

Una setmana, i de tots aquells propòsits, què en queda?
Començo un blog i només començar ja no l'escric. M'aixeco, aconsegueixo caminar, però caic altre cop. Suposo que no hi puc fer res; sóc així: inconstant, inestable, caòtica, ... un petit (o gran) desastret. Tot i que haig de reconèixer que fins a cert punt m'agrada. Que avorrida la vida sinó, no? Però no ara, no com ara. No em ve de nou; sempre m'he passat la vida pujant i baixant, però quan ets més a baix que a dalt...

Divendres va ser un dia agredolç (i mai més ben dit). De rialles i plors.
Vam anar a veure en Carles Belda a l’Atzucac. Va ser un concert molt especial. Per moltes coses, però sobretot per ell. En Carles vull dir. Melodies tocades des de molt endins, des del cor i amb el cor.

Després... encara no ho entenc. Em fa molta ràbia. Suposo que vaig perdre el control. No m’agrada perdre el control. Però suposo que un mal dia el té tothom. I vaig tenir la sort de poder comptar amb tres grans amics que em van cuidar; dels millors, sens dubte. Gràcies altre cop!

Ara escolto el seu CD. Una vegada rera l’altre. Es barregen tantes coses. Et vull, On ets?, La felicitat, ... petits bocins de tanta bellesa i sensibilitat, ... records, ...


Aquesta tarda tinc la sort d’anar a veure en Llach. Em fa moltíssima il·lusió. Els sentiments seran a flor de pell. Però qui millor que ell per recordar-nos que la vida és plena de sorpreses, de poesia, d’emocions fortes, d’històries, ... L’optimisme de la vida. Perquè la vida cal ser viscuda intensament (tot i que de vegades faci mal; molt mal).

---------------------------------------------------------

Això és complicat cagu’n l’ou.
tot el que passa és veritat.
em posaré els vidres nous,
el miratge no és el que és.

Carles Belda.

Semàfor

Semàfor en vermell.
Uns segons. La vida sembla aturar-se.
Li robo uns segons al temps (o és ell que se’ns burla i ens dóna la torna?).
Qui pogués enganyar-lo ara, només un instant, i tornar per dir-te tot allò que no vaig saber.
VERD
Segueixo
Implacablement,
La vida continua, la vida m’arrossega, però sense tu.
____________________________________
*
3
*
En el oscuro mar de tu nombre vacío
afloran las palabras enamoradas
que te dije un día.

Leve estela de espumas silenciosas
yendo siempre más allá de mí
en la eterna huida del recuerdo que se disipa.

Cuerpo de tristeza todavía caliente
en el hueco de mis manos
yermas como sombras.

Extenso horizonte de soledad
ya siempre doliéndome en los ojos
sin tu imagen,
continuamente recluyéndome en mi mismo,
sumergiéndome en tu tiempo
como en un ámbito único donde abarcarte.

Mansa dulzura de un tiempo que ya fue.
Réquiem del viento en las torres vacías.
Miedo a perderte en el aire
o en el nombre sin nadie que la tarde lleva...
*
4
*
Huyes del tiempo como una canción en el aire,
mimosa e imposible,
apenas un estremecerse en mi soledad.

No hay palabras ardientes
que ahora canten nuestros sueños
bajo estrellas
en las aguas de tu remanso solitario.

Dulcísima y silenciosa,
te desvaneciste
más allá del abrazo de nuestras manos enamoradas
y siento ya solamente a mi lado
el vacío caliente
de tu corazón amándome.


Salvador Garcia Bodaño.

An Dúlra, un projecte que comença a caminar

Dia 2. Amb energies renovades.
*
Ahir vam anar a sopar amb els companys de viatge d’ An Dúlra, els ballarins (i amics) de Celtic Caos, per fer una mica de valoració de l’ estrena de l’espectacle. Els números no surten per enlloc. L’objectiu de l’estrena no era pas fer diners, sinó que era veure la culminació d’un projecte en comú, veure com un gran somni col·lectiu, després de molt d’esforç, es feia realitat. I el més important: veure que la gent, el públic que va omplir el Monumental, va respondre. Això és el que jo me’n enduc d’aquella experiència: la reacció, el calor de la gent. Per molt tòpic que sembli, amb això ja ens sentim més que pagats. Però també és veritat que som un grup de gent que esperem, o voldríem aspirar a poder viure d’allò que ens agrada i apassiona: la música, el ball; sigui amb aquests o amb d’altres projectes. I és aquí on t’adones de que alguna cosa falla. Ja ho he dit, de moment els números no surten. Podria deixar anar aquella frase tòpica de que “la cultura en aquest país està molt malament”, però la veritat és que no sé exactament quin és el problema. Si no estàs dins del circuit ho tens molt difícil. Som un grup de gent amb bones idees, que oferim (penso) un bon espectacle, amb vocació professional, amb qualitat tècnica , artística i humana; i, o t’ho fas tot tu, invertint-hi una quantitat d’hores, diners, frustracions, ... que de vegades penses si realment compensa, o pràcticament no trobes qui et doni un cop de mà.
Tampoc vull ser pessimista: ahir tots vam sortir de la reunió amb unes ganes terribles de què aquesta història tiri endavant. Sabem que costarà, que de moment estem sols, però hi estem plenament disposats. I sempre pot venir un cop de sort i que algú aposti per tu. L’esperança és l’últim que es perd, no?

-----------------------------------------------------------------------------

Cummings, segona entrega:

*

Capbussa’t en els somnis
o et podrà ensorrar una consigna
(els arbres són les arrels
i el vent és el vent)

confia en el teu cor
si els mars s’encenen
(i viu per l’amor
encara que els estels caminin capgirats)

respecta el passat
però acull el futur
(i allunya ballant la teva mort
en aquest casament)
[...]

Estrena

Dia 1 de l'any cero.

Acabo de fer el que se suposava era l'últim examen de la carrera. M'ha anat molt malament. Ja ho sabia; el meu cap estava per altres històries i no podia processar. Hauré suspès, ho sé. Però la veritat és que més igual. Per a mi avui comença una nova vida. I quina millor manera d'estrenar-la que inaugurant el meu blog? (bé, se m’acuden unes quantes coses millors, però és un dir).

Com tot inici d'any que es preï, cal començar-lo fent la típica i tòpica llista de bons propòsits. Així doncs aquests són els meus

1- Ser constant amb tots els meus projectes. Sé que puc. I vull.

2- Cuidar-me i estimar-me més. Fer una vida més saludable. Anar al gimnàs (sabeu de llocs on facin el famós "Pilates?).

3- Cuidar més als qui m'estimen.

4- Començar a buscar pis, sin prisa però sin pausa (algú interessat en compartir?).

5- Encara un últim propòsit. Bé, aquest no seria pròpiament un propòsit, perquè no depèn només de mi. Diguem que en aquest sentit seria més aviat un desig. Així que per allò de que si el dius ja no es fa realitat, m'abstindré de comentar-lo. En tot cas jo posaré totes les meves ganes, il·lusió i recursos perquè s'acompleixi. Jo em donaré al 100 %. Sin prisa pero sin pausa, també. I si ni així la cosa funciona doncs... bé, no avancem aconteixements.

*

*

Encara no he pensat quina “línia editorial” tindrà aquest blog. Bé, de fet crec que no en tindrà cap. Simplement em venia de gust buidar el pap, així que hi aniré posant tot allò que em vingui de gust: fotos, poemes, música (si descobreixo com fer-ho), etc...

-------------------------------------------

Rellegint E.E.Cummings. Està ple de petites perles que vull compartir. Avui, dues.

*

1.

m’agrada el meu cos quan és amb el teu
cos. Es així una cosa tan completament nova.
Els músculs millor i els nervis més.
m’agraden les teves faccions. m’agrada sentir l’espina
del teu cos i els seus ossos, i la bategant
-ferma-llisor i que
altra i altra i altra vegada
besaré, m’agrada besar això i allò de tu,
m’agrada, lentament acaronar, palpar el borrissol
de la teva pell elèctrica, i allò que apareix
sobre la carn que es clivella... I els ulls grosses engrunes d’amor

i potser m’agrada l’esglai

de sota meu tu tan completament nou

*

*

2.

[...]

el teu més lleu esguard fàcilment m’obrirà
encara que com dits m’hagi tancat,
m’obris sempre pètal a pètal com obri la Primavera
(hàbilment tocant i misteriosa) la seva primera rosa

o si el teu desig és tancar-me, jo i
la meva vida ens tancarem molt bellament, de sobte,
com quan el cor d’aquesta flor imagina
la neu que amb cura cau pertot arreu;

[...]