Un dia et lleves i s'ha esfumat.
No saps com, quan ni per què, però ja no hi és. Ho notes.
Dubtes. Mires i remires ben endins. Crides al buit i et retornen els ecos d'allò que va ser. Però ja no és res més que una ombra imprecisa i quasi imperceptible.
Potser és el cinturó que et balla. T'has tret cent tones del damunt.
La bombolla ha fet bluf.
Petites traces flotants encara són a l'aire. Inspires i, volàtils, t'impregnen la seva aroma.
Res no és, sinó la subtilesa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
O potser és que mai no ha va ser-hi. El que sigui, tant és.
A vegades busquem la llum d'un estel que ja fa temps que està apagat. I malgrat aquesta terrible certesa, no podem evitar observar-lo, admirar-ne la brillantor, la seva magnífica majestuositat. Allò que serà encara no ens abriga, però ja comença a pampalluguejar.
La subtilesa de les paraules pot acaronar els sentits. I llavors, tot pot ser.
hola mons expectants!
A veure quant renoves! estem mancats de poesia ;)
Espero que hagis tingut una molt bona diada de Sant Jordi!
Tornaràs? Trobo a faltar els teus escrits :-)
Eli, Doommaster, tots...
Gràcies per seguir expectants.
He tornat.
Publica un comentari a l'entrada