Els mons expectants: boy racer

dimecres, 28 de novembre del 2007

Intento córrer i córrer per allunyar-me,
però resto flotant en un mar d'intangibles.
Hauria de tocar més de peus a terra?

dErsu_ ha dit...: Restem, doncs, a l'expectativa.; 28 de novembre del 2007, a les 9:21
Anònim ha dit...: Com en un somni d'aquells en què intueixes algun perill i intentes córrer, però no pots, perquè les cames no et responen, com si flotessis... I si finalment el que temies t'aconsegueix, o bé et despertes d'un bot i toques de peus a terra de cop, o bé continues plàcidament adormida, immersa en el més meravellós dels somnis...; 28 de novembre del 2007, a les 10:04
Txell ha dit...: A vegades està molt bé estar en un nuvolet, però les aterrissades són tremendament dures...; 28 de novembre del 2007, a les 10:49
DooMMasteR ha dit...: L'etern dilema... Els peus a terra i de mica en mica o llançar-se a la aventura?

Mmmm no se, no se...; 28 de novembre del 2007, a les 19:40
alba ha dit...: No,no és que estigui en un núvol; sí, estic com en un somni boirós, potser una nebulosa, ...
És com si hagués perdut el rumb, no sé cap a on vaig, ...
"Necessito un centre de gravetat".; 29 de novembre del 2007, a les 17:48
Elisabet Llort Riera ha dit...: I on pot estar aquest centre de gravetat millor que dins nostre? Qui pot saber millor que nosaltres quin és el nostre rumb? És clar, que, a vegades, hi ha boira molt espessa...però potser és més fàcil del que ens sembla, doncs on has de mirar no és gaire lluny dels teus ulls.
(vaya paranoia...); 1 de desembre del 2007, a les 1:56