Moonlight drive

Let's swim to the moon
Let's climb through the tide
Penetrate the evenin'
That the city sleeps to hide
Let's swim out tonight, love
It's our turn to try
Parked beside the ocean
On our moonlight drive

Let's swim to the moon
Let's climb through the tide
Surrender to the waiting worlds
That lap against our side
Nothing left open and
No time to decide
We've stepped into a river
On our moonlight drive

Let's swim to the moon
Let's climb through the tide
You reach your hand to hold me
But I can't be your guide
Easy to love you
As I watch you glide
Falling through wet forests
On our moonlight drive, baby
Moonlight drive

Jim Morrison
The Doors

El camperol

Llegint el que s'ha convertit en el meu llibre de capçalera durant aquests dies de retir espiritual, he trobat aquesta magnífica i il·lustrativa història procedent de l'antiga Xina.

Aquest vell relat explica la història d'un camperol al qui se li va escapar un cavall. Quan els seus veïns van anar a oferir-li les seves condolències, ell simplement els respongué: "potser". L'endemà el seu cavall va tornar acompanyat de sis cavalls salvatges més. Els seus veïns van tornar, aquesta vegada per expressar-li la seva sorpresa i alegria per aquesta bona sort. Altre cop, ell va respondre: "potser". Al dia següent, tot intentant muntar un dels cavalls salvatges, el fill del camperol es va trencar una cama. Els veïns es van compadir d'aquest revés de la fortuna, però una vegada més el camperol va respondre simplement: "potser". L'endemà van arribar els oficials de l'exèrcit obligant els joves a enrolar-se, però van deixar al fill del camperol de banda a causa de la seva cama trencada. Els veïns es van reunir altre cop per celebrar que bé que havia sortit tot, però el camperol simplement exclamà: "potser".

I aquesta és l'essència de la filosofia Taoista: quan es deixa que els aconteixements segueixin el seu curs natural, aquests es desenvolupen amb sorprenent perfecció i harmonia.

A veure si és veritat. Perquè és tan difícil trobar l'equilibri! Saber quan ens estem precipitant, o si no estarem intentant accelerar els aconteixements... I tampoc no podem restar passius davant la vida! Com saber quan i com hem d'actuar? Quin camí hem d'agafar?

El viatge arriba a la seva fi. Els camins es separen o tornaran a confluir?

T'enyoro

Enyoro tenir-te a prop.
Saber que hi ets.
Observar-te.
Tocar-te.

Tot té un gest de retorn

Tot té un gest de retorn quan parlo d'estimar-te
i em fa ressò la pluja i la mar tan llunyana.

D'aigua recent les mans i els ulls i tot. Voldria
purificar el silenci amb un sol gest i ungir
secretament de llum els horitzons més íntims.

Llavors fóra el poema; i un enfilall de coses
no sabudes encara: gavines i silenci,
i els teus ulls i silenci, i la tarda, concreta,
pensant-se novament en tot, i jo i l'espai
en una desigual recerca de colomes,
i el prodigi només pressentit del teu cos
fet vent i tarda i llum a les mans tremoloses.

Miquel Martí i Pol

Jugues? Vaig descartant.

L'espai i jo

Perdre's, deixar-se perdre, estar perdut, confós, ...
Tot això m'ha fet pensar.
De vegades, dins el caos i la incertesa tot sembla cobrar sentit. Perquè tot sovint la confusió esdevé la millor amiga de la lucidesa. Quan res sembla tenir sentit, quan creus que et perdràs per sempre, és quan aconsegueixes trobar respostes. No les busquem, però elles ens acaben trobant.
M'agrada no saber què passarà, m'agrada no controlar-ho tot i que la vida em sorprengui. I n'assumeixo els riscos. El cor no obeeix a la raó. Ens fa males passades. Però jo sempre intento obeir les seves lleis. I és que per molt que ho intenti evitar, al final ell sempre m'acaba guanyant.

Ara mateix una estranya sensació de serenitat, de placidesa, s'ha apoderat de mi. Deixo que els sentiments flueixin, que prenguin vida pròpia, que em facin sentir viva. I el que hagi de passar passarà.

Fa pocs dies un amic em va enviar una postal. Gràcies per recordar-me que aquest punt de bogeria és el que em fa ser feliç.

Deixeu-vos perdre.

Llei de Murphy

Passar-se tot el matí netejant el terrat sota un sol de justícia, i un cop acabat, que es posi a ploure.