bluf

Un dia et lleves i s'ha esfumat.
No saps com, quan ni per què, però ja no hi és. Ho notes.
Dubtes. Mires i remires ben endins. Crides al buit i et retornen els ecos d'allò que va ser. Però ja no és res més que una ombra imprecisa i quasi imperceptible.
Potser és el cinturó que et balla. T'has tret cent tones del damunt.
La bombolla ha fet bluf.
Petites traces flotants encara són a l'aire. Inspires i, volàtils, t'impregnen la seva aroma.

Res no és, sinó la subtilesa.

Desconnexions...

Agafo aire i em capbusso en una bombolla líquida on tot flueix de manera lenta. Tanco els ulls, i al meu voltant només el silenci. Un silenci tenyit pel so del buit. I la respiració, pausada però tensa.

Dins d'aquesta bombolla m'he estat gestant tots aquests dies. Desconnectant de tot (o intentant de fer-ho). Pensant molt però no pensant-hi massa. Flotant, somiejant, rient (sola i en companyia). Retrobant-me i retrobant-nos. Tocant molt (tocant poc). Espolsant fantasmes. Fent dissabte. Recarregant-me, reinventant-me, reivindicant-me.

Deixant latents algunes coses pendents.

El part ha estat dur, però el nou any ha arribat. Ara surto a respirar.