Una clofolla

No sé distinguir entre besos y raíces,
No sé distinguir lo complicado de lo simple.
Y ahora estás en mi lista de promesas a olvidar.
Todo arde si le aplicas la chispa adecuada.
HdS

Una altra nit d'alcohol i psicotròpics (això no pot ser bo).
Una altra nit de consciència boirosa i son lleuger i tormentós.
De parpelles que cauen, entornasolades.
De flipades carícies d'hipertacte viatger.

Qui pogués ser un cargol per amagar-se dins la closca i sentir-se del tot immune davant qualsevol perill. Saber-se esmunyidís i no restar exposat ni indefens.

Una clofolla, el meu regne per una clofolla. Doneu-me una clofolla per protegir el meu cor.

Indecisió

i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
M. Martí i Pol

Llegeixo que la indecisió és un dels mals del nostre temps: la inseguretat patològica d'una nova generació de joves privilegiats que viuen l'abundància com un càstig i el compromís com una càrrega.

Potser sí que som una generació de cagadubtes de mena, fruit de les infinites possibilitats que ens brinda la vida. Altres generacions han sigut més esclaves de les seves circumstàncies i no han tingut l'oportunitat d'escollir. En aquest sentit som, doncs, afortunats. Però ho som realment? O realment som víctimes d'aquesta inseguretat patològica que esmentava abans? Dubto.

El dubte és fruit de la por. De la por a abandonar el camí marcat, de la por a endinsar-nos al desconegut. És més fàcil seguir la corrent, no? Si no hi ha possibilitat d'elecció, no hi ha dubtes, no hi ha indecisió; no hi ha problemes. Contents però enganyats. Massa sovint volem aparentar una seguretat que no tenim. I en realitat estem carregats d'inseguretats i perjudicis absurds.

Tantes vegades he lamentat la meva indecisió! Perquè el pitjor no és arrepentir-se del que hem fet, sinó del que no hem fet. Consell de mare:"per provar-ho no es perd res". I és ben cert. Tota la vida que intento treballar i lluitar contra la meva cagadubtitis, i d'un temps ençà que he començat a prendre riscos. Però encara tinc tendència a posposar i intentar esquivar les decisions difícils.

Avui, per dubtar massa i esperar fins l'últim moment (com sempre) he perdut l'oportunitat de fer una cosa que anhelava des de feia temps. I doncs, si de fet ja ho tenia decidit i sabia que volia fer-ho, per què no m'hi vaig llençar de cap? Ara, aquella sensació de ràbia, impotència i decepció amb un mateix em corrou per dins.

Al llarg de les nostres vides deixem escapar massa trens. Potser que comencem a agafar-ne algún, no sigui que per por de prendre el camí equivocat ens acabem perdent i ofegant en la nostra pròpia indecisió.

Un dia qualsevol

Un dia qualsevol que no passarà a la història.

Per fi acaba la meva jornada laboral (els dimecres són matadors!). Avui semblava que no passessin les hores.

És tard. Sopo.

Em mentalitzo. Porto tot el dia mentalitzant-me.

Cansada, molt cansada, amb una lleu tendinitis al braç dret i dopada d'antiinflamatoris, poso rumb cap al local d'assaig, entomant estoicament la pluja i el fred.

Finalment, intent de reunió fallit. El mal temps no hi acompanya, suposo. L'Eli i jo, úniques supervivents, estem molt espesses. Prenem decisions de manera unilateral (visca l'eficàcia del sector femení!), però finalment decidim anar al bar de sota a fer unes Desperado, a veure si se'ns aclareixen les idees.

Com sempre la música molt forta, massa forta. I també com sempre una selecció musical de coherència dubtosa. Hits del moment tampoc-tant-comercials (opció majoritària) amanits de tant en tant amb alguna sorpresa agradable.

Curiosa capacitat de selecció i desconexió la de l'oïda humana. Pots estar mantenint una conversa sense prestar ni gota d'atenció a la banda sonora de fons, però en sentir els primers acords d'aquella cançó... un "clic" i tot es posa en marxa.

Clic: comença a sonar aquest riff inconfusible, en un 7/4 de manual, perfecte per explicar els compassos d'amalgama. Moneeeeyyy.

Déjà vu.

La conversa segueix, però jo ja sóc mig aquí mig allà. Allà, no sé ben bé on.

I després arriba la traca final. Una altra introducció de guitarra em transporta i em remou ben endins. Camins que ara s'esvaeixen. Camins que hem de fer sols. Camins vora les estrelles. Camins que ara no hi son.

I aquí em teniu, a les tres de la matinada, sense poder aclucar l'ull, intentant expiar els meus fantasmes tot servint-me una copa de Baileys amb gel. Mmm... la temptació. És tant difícil resistir-s'hi! I tant senzill sucumbir als seus encants! Que no sabria dir el que és pitjor, tenir-te o no.

En fi, demà serà un altre dia.

Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que hem de fer sols,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ara no hi son.

Vam deixar-ho tot, el cor encés pel món,
per les parets de l’amor, sobre la pell,
erem dos ocells de foc, sembrant tempestes,
ara som dos fills del Sol, en aquest desert.

Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, somnis i promeses.
Camins, que ja son nous.

No és senzill saber cap on has de marxar,
pren la direcció del teu cor.
Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.

Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que has de fer sol,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ja son nous.

SOPA DE CABRA

Canvi d'imatge

Cop de timó.
Canvi de rumb.
Canvi d'imatge.

Rendida als mons expectants.

Perdudes per la llum

Una papallona perduda en la foscor.

Una imatge que sempre m’ha fascinat.

Aquelles arnes nocturnes, aneguet lleig, de color mediocre. El seu aletejar revolucionat. Mig somnolentes, desorientades, buscant la llum.

Kamikazes de la nit, estampant-se una vegada i una altra contra la bombeta. El so elèctric de cada enrampada, socarrimant-se un i altre cop, i cada vegada més amb cada nova envestida.

De seguida obliden que els fa mal, i hi cauen una vegada, i una altra, i una altra. No veuen més enllà d’aquella llum traïdora, del foc embriagador que les enlluerna i les crida.

Quina ironia. Buscant sempre aquest far que les guiï, i aquesta mateixa llum acaba esdevenint la seva perdició. Quan s’entra en terreny voraginós és difícil sortir-ne. L’abisme sempre resta a l’aguait. Per més lluny que volis tornaràs a quedar atrapada a la teranyina.

Caiem com mosques, de quatre potes.