diumenge, 30 d’abril del 2006

Home anònim qualsevol


L’Home 1 es creia algú especial, però ja feia molt temps que ho havia deixat de ser. La seva vida s’havia tornat irritantment plana, sense relleus. Aparentment sense alts i baixos, suposadament sense preocupacions. Es creia feliç; moderadament feliç. I s’havia conformat a ser-ho. No es mullava. Estava acomodat en la seva rutina, trivial, banal, irritantment monòtona, sense emoció. La seva passivitat, la seva conformitat, l’havien anat consumint, corsecant. No arriscava, no volia exposar els seus sentiments. Es protegia sota aquella cuirassa d’aparent felicitat que ell mateix s’havia imposat. Així ningú no podia fer-li mal.

Però un bon dia Algú es va creuar en el seu camí. Algú, que li va fer despertar un món d’emocions ocultes. Algú, per qui va creure que valia la pena arriscar-se. I ho va fer. Va ser un camí tortuós, ple de pujades i baixades. Va apostar fort. I finalment va perdre.

Es va creure morir. Estava ferit, dolgut, enrabiat amb ell mateix i amb Algú. Però per primera vegada en molt temps es va sentir viu. Després de la tempesta es va trobar navegant en una dolça calma, en una dolça felicitat. Havia recobrat les ganes de jugar al joc de viure; a no quedar-se a mitges tintes; a apostar, i a perdre (si tornava a caldre) per poder guanyar el proper cop. Algú, sense saber-ho, l’havia despertat.

divendres, 28 d’abril del 2006

Desconnexió



Apago el mòbil, no fos cas que hi hagi alguna altra trucada inesperada (o massa esperada) que em faci vacil·lar.
Terrasseta, nit, aire fresc, una cerveseta i un bon llibre. Quietud, solitud, pau. Mmmmmm...
Què més es pot demanar?

[Jugant amb el Photoshop. Escoltant Roger Mas - dp.]


_______________________________________

¿Encontraría a la Maga? [...] era tan natural cruzar la calle, subir los peldaños del puente, entrar en su cintura y acercarme a la Maga que sonreía sin sorpresa, convencida como yo de que un encuentro casual era lo menos casual en nuestras vidas, y que la gente que se da citas precisas es la misma que necesita papel rayado para escribirse o que aprieta desde abajo el tubo dentífrico.

Pero ella no estaría ahora en el puente. […] De todas maneras subí hasta el puente, y la Maga no estaba. Ahora la Maga no estaba en mi camino, y aunque conocíamos nuestros domicilios […] no nos buscaríamos en nuestras casas. Preferíamos encontrarnos […]. Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos. Oh, Maga, en cada mujer parecida a vos se agolpaba como un silencio ensordecedor, una pausa filosa y cristalina que acababa por derrumbarse tristemente, como un paraguas mojado que se cierra.

[…] Pero todo esto había que decirlo en su momento, sólo que era difícil precisar el momento de una cosa, y aún ahora, acodado en el puente, […] me preguntaba si este rodeo tenía sentido […]. Pero si hubieras estado ahí esa noche, como tantas otras veces, yo habría sabido que el rodeo tenía un sentido, y ahora en cambio envilecía mi fracaso llamándolo rodeo.

Julio Cortázar, Rayuela.

dimecres, 26 d’abril del 2006

Mentider



Un bon amic que m'ha fet descobrir moltes coses me'l va recomanar.
I la veritat és que (suposo que com la majoria que no el coneixiem) m'he endut una molt grata sorpresa. La música, la lletra, els arranjaments, l'optimisme, l'humor cínic, ... tot. M'agradaria haver escrit jo aquestes cançons. :-P

____________________________

NO POT SER

Sé que no aprendré el que no he après, ni refaré tot el que ja he desfet.
Sé que no puc ser tal com tu vols per molt que em collis els cargols.

Sé que no és senzill d’entendre,
sé que tinc un món a perdre.

Però tot i que no et vull fer patir,
sé que no responc a allò que esperes de mi.
M’he esforçat per intentar canviar,
però el meu esperit no es vol deixar domar.

Potser que a la fi no trobi res perquè el que busco no existeix,
però també sé que quedar-me aquí no servirà per fer-te més feliç.

_____________________________________________

PERDO EL NORD

Cada cop que et mous jo perdo el nord,
cada cop que vols em tornes boig.
Quan estic a punt de veure-hi clar,
creues pel meu cap i em fas dubtar.

Amb una paraula ho canvies tot,
amb una mirada em cales foc.
Amb un gest em pots fer perdre el cap
i fer-me sentir desorientat.

Per fi no tinc res més a dir,
tens a les mans el meu destí.
Jo vaig volant sobre el teu cap
com un estel lligat.

Tens sota el teu dit tots els botons,
tens dins del teu llit un món millor.
Jo voldria fer-te el meu tresor
i amb una cançó trencar-te el cor.

_______________________________________

UNA CANÇÓ

Una cançó perquè soni a la ràdio
ha de tenir una mica de tot i si pot ser no ha de dir res.
Combinant un cop més quatre tòpics gastats,
el llatí apassionat, simpàtic aflamencat, romàntic enamorat i ensucrat,
una cançó ha d’enganxar com s’enganxa un xiclet
o una caca de gos que has trepitjat pel carrer sense voler.
Ha de ser una cançó intranscendent com la que ara estic fent,
però amb la innoble intenció d’agradar tota la gent, com si ningú no fos diferent.


Marc Parrot, Mentider.

dimecres, 19 d’abril del 2006

Hamelin





Feia temps que no sortia així del teatre. Així de sorpresa; així de commoguda. En estat de xoc.

Vaig anar a veure “Hamelín”, de la Companyia Animalario. N’havia llegit poc. Sabia que tenia molt bona crítica, havia sigut una de les triomfadores dels Premis Max, actors mediàtics en el repartiment, … però poca cosa més. Però la veritat és que no m’esperava trobar una perla com aquesta.

“Hamelin” és d’aquelles obres que costen de pair. Un cop de puny directe a l’estómac. Un text superb escrit per Juan Mayorga. Una historia que sacseja l’espectador i un elenc d’actorassos que donen vida a uns personatges molt ben construïts. Els qui esperaven trobar l’Alberto San Juan o el Guillermo Toledo de “El otro lado de la cama” (pel·lícula d’altra banda fantàstica –la primera-, una cosa no treu l’altra) devien quedar descol·locats.

La posada en escena, amb direcció d’Andrés Lima, també magistrals. Un escenari completament buit, despullat, que encara deixa més desamparats els personatges (que els veiem permanentment sobre l’escena, encara que no actuïn).

Tots els engranatges encaixen a la perfecció en aquesta crua (i nua) reflexió sobre la pederàstia i el món corromput en el que es troba immersa (o que precisament ha creat) la societat actual.

La veritat és que és del millor que recordo haver vist en els últims temps. Teatre del bo, de l’autèntic: aquell teatre que, sense artificis, aconsegueix fer-te reviure, representar, recrear, una història que t’arribi.

Com diu el mateix Mayorga:

Frente a la afirmación: “eso no puede ser teatro”, hay que levantar –no desde los manifiestos, sino desde la práctica escénica- la afirmación de que el teatro puede representarlo todo. Siempre que no traicione su origen. El origen del teatro, y su mayor fuerza, está en la imaginación del espectador. Si hace del espectador su cómplice, el teatro es imbatible como medio de representación del mundo.

Sólo con palabras, y con la complicidad de sus espectadores, Sófocles, Shakespeare o Calderón podían convertir el pequeño escenario en una ciudad invadida por la peste, un mar tempestuoso o un castillo polaco. Ellos usaban las palabras como aquellos cuentacuentos capaces de crear en el aire un zapato de cristal o un bosque. Como las usan los niños, que, sólo nombrándolo, pueden traer aquí y ahora cualquier lugar y cualquier tiempo.



Estarà només fins el dia 23 al Romea!!!!

dijous, 6 d’abril del 2006

La dansa del ventre


Sembla ser que he començat una etapa mítico-naturalista. :-P
Homeopatía, dansa del ventre,...
Ara em disposo a anar a la meva segona classe, i estava xafardejant sobre les seves avantatges. Us en faig cinc cèntims.
La dansa del ventre és una de les danses més antigues del món, una dansa ancestral que es ballava als pobles de l'Orient mitjà i al nord d'Àfrica, on sempre ha estat lligada a la fertilitat i al culte a la mare Terra. Les dones ballaven descalces, en contacte amb el sòl, fent moviments circulars amb el ventre descobert, símbol de vida i eix espiritual on es concentrava l'energia tel·lúrica o divina.

La dansa del ventre que coneixem actualment ens arriba de l'Egipte prefaraònic. La societat egípcia d'aleshores estava basada en el matriarcat i les dones eren símbol de vida i vehicle de comunicació amb les deïtats, i les escollides utilitzaven la dansa per entrar en contacte amb els déus.

Amb l'arribada dels musulmans, la dansa del ventre va deixar de ballar-se als temples per passar a omplir els carrers, els cafès i les tavernes com a entreteniment.

Actualment, la dansa del ventre ha recuperat en certa manera el seu significat espiritual i d'exaltació de la feminitat. La dona (i l'home!) occidental hi ha trobat una manera diferent d'expressar-se i de viure el seu cos

Sembla ser que la dansa del ventre té múltiples qualitats, especialment per a les dones. La dona, al centrar i fer fluir l’energia del seu ventre, energitza i concentra aquesta, afavorint tot allò relacionat amb el fet de ser dona: controla el cicle i el dolor menstrual, millora disfuncions sexuals i l’obtenció de plaer. També creix la nostra creativitat, imaginació i inventiva, així com el nostre coratge, valentia i seducció.

Al ballar descalces, es produeix una connexió amb la Terra, que reactiva l’energia vital, controla la líbido o energia sexual, la independència i la capacitat d’iniciativa.

Ens ajuda a conèixer el nostre propi cos. És una dansa sensual (i no sexual) i així revaloritzem la nostra percepció de nosaltres mateixes i ens fa sentir més belles i sensuals.

Aprenem a disociar les diferents parts del cos, permetent el desbloqueig i la fuidesa, amb la conseqüent eliminació de nusos de tensió que anem acumulant. Es corregeixen vicis posturals que poden produir-nos dolors lumbars. També aconseguim una major flexibilitat de l’esquena i en corregim el seu eix.

I podria anar seguint.

Algú s’anima?