- Sorry, but my “inglish” isn’t very good!
Aquesta ha sigut la frase que més he repetit durant aquest últims dies. I no és pas perquè me n’hagi anat de viatge ni res de similar (què més voldria jo!)
Dijous va aterrar una alemanya de 13 anys a casa meva. I durant tot el cap de setmana, per diverses qüestions, he hagut d’utilitzar (o intentar de fer-ho) l’anglès per comunicar-me amb diferent gent. I no vegis com el tinc de rovellat! Què dic rovellat, rovelladíssim !! Entendre’l, més o menys, però intentar encadenar més de dues paraules seguides amb un sentit... Per sort el llenguatge de gestos (que no de signes) és universalment conegut. Clar que comporta els seus perills, perquè entre l’emissor i el receptor es poden produir algunes interferències si aquests no comparteix un codi comú (cosa força habitual). Tu fas un gest amb la mà tot volent dir “x” cosa i el teu interlocutor potser interpreta... “y”.
La veritat és que m’he sentit d’allò més pueblerina. M’he hagut de comunicar en plan “Io ser gran manitú, tú ser ianqui colonizador”, tot fent valer les meves dots de teatre de gest (i gràcies al bon humor, paciència i bona predisposició dels meus contertulians).
Bé, tornant a l’estudiant alemanya que tenim en acollida. Ja us podeu imaginar el pa amb tomàquet. Ella se suposa que ha fet dos anys d’espanyol, però la veritat és que no entén ni un borrall! Per tant ens hem de comunicar en anglès, però ni el meu pare ni la meva mare parlen anglès. Tot un problema! I el meu germà i jo ens espavilem com podem.
Però el pitjor no és veure la cara de circumstàncies que fa la noia quan li intentes dir alguna cosa i no aconsegueixes formular mai cap frase amb sentit. El pitjor és veure la cara d’estupefacció que va posar la noia alemanya quan li vaig dir que tenia tuentifor iears! - Twenty-four? Em va repetir, pensant que potser no m’havia entès bé. - Yes, yes. – Li dic jo. I veig com repeteix, incrèdula, la meva l’edat, aquest cop en alemany.
I no crec que la seva sorpresa fos perquè jo sembli més jove del que sóc (que potser també! :P)! Sinó perquè devia pensar (vaig deduir jo): - Què hi fot aquesta tia amb 24 anys i encara vivint amb els pares!- És clar, si és que allà a Alemanya de seguida que poden deuen fotre el camp. Però és que aquí, encara que volguem emancipar-nos, no podem!! Aquí estem a la cua d’Europa. Però què li podia dir! No era qüestió d’intentar-li explicar a aquella pobra noia, amb el meu anglès macarrònic, que aquí els preus de l’habitatge estan tan demencialment alts que si vols comprar-te un pis aviat els hi hauràs de deixar la hipoteca als teus fills com a regal de defunció, i que els polítics són una colla d’apoltronats que en el fons no els hi van ni els hi vénen els problemes reals dels (suposadament) seus representats (clar que això dels polítics passa a tot arreu, no?). Bé, això millor que ho deixem per un altre post, no? Que avui no estic precisament inspirada per parlar de política.
Amb el tema de l’anglès, m’ha agafat tal depressió que aquest matí m’he posat a buscar el vídeo de’n Big Muzzy que encara deu córrer per casa. Encara no l’he trobat, però quan el trobi...
So, hey, hey, this the alfabet. Spelling in english is fun!
- I’m Muzzy, big Muzzy!
- I’m princess Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princess Sylvia, I’m princess Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princess Sylvia,...
Aquesta ha sigut la frase que més he repetit durant aquest últims dies. I no és pas perquè me n’hagi anat de viatge ni res de similar (què més voldria jo!)
Dijous va aterrar una alemanya de 13 anys a casa meva. I durant tot el cap de setmana, per diverses qüestions, he hagut d’utilitzar (o intentar de fer-ho) l’anglès per comunicar-me amb diferent gent. I no vegis com el tinc de rovellat! Què dic rovellat, rovelladíssim !! Entendre’l, més o menys, però intentar encadenar més de dues paraules seguides amb un sentit... Per sort el llenguatge de gestos (que no de signes) és universalment conegut. Clar que comporta els seus perills, perquè entre l’emissor i el receptor es poden produir algunes interferències si aquests no comparteix un codi comú (cosa força habitual). Tu fas un gest amb la mà tot volent dir “x” cosa i el teu interlocutor potser interpreta... “y”.
La veritat és que m’he sentit d’allò més pueblerina. M’he hagut de comunicar en plan “Io ser gran manitú, tú ser ianqui colonizador”, tot fent valer les meves dots de teatre de gest (i gràcies al bon humor, paciència i bona predisposició dels meus contertulians).
Bé, tornant a l’estudiant alemanya que tenim en acollida. Ja us podeu imaginar el pa amb tomàquet. Ella se suposa que ha fet dos anys d’espanyol, però la veritat és que no entén ni un borrall! Per tant ens hem de comunicar en anglès, però ni el meu pare ni la meva mare parlen anglès. Tot un problema! I el meu germà i jo ens espavilem com podem.
Però el pitjor no és veure la cara de circumstàncies que fa la noia quan li intentes dir alguna cosa i no aconsegueixes formular mai cap frase amb sentit. El pitjor és veure la cara d’estupefacció que va posar la noia alemanya quan li vaig dir que tenia tuentifor iears! - Twenty-four? Em va repetir, pensant que potser no m’havia entès bé. - Yes, yes. – Li dic jo. I veig com repeteix, incrèdula, la meva l’edat, aquest cop en alemany.
I no crec que la seva sorpresa fos perquè jo sembli més jove del que sóc (que potser també! :P)! Sinó perquè devia pensar (vaig deduir jo): - Què hi fot aquesta tia amb 24 anys i encara vivint amb els pares!- És clar, si és que allà a Alemanya de seguida que poden deuen fotre el camp. Però és que aquí, encara que volguem emancipar-nos, no podem!! Aquí estem a la cua d’Europa. Però què li podia dir! No era qüestió d’intentar-li explicar a aquella pobra noia, amb el meu anglès macarrònic, que aquí els preus de l’habitatge estan tan demencialment alts que si vols comprar-te un pis aviat els hi hauràs de deixar la hipoteca als teus fills com a regal de defunció, i que els polítics són una colla d’apoltronats que en el fons no els hi van ni els hi vénen els problemes reals dels (suposadament) seus representats (clar que això dels polítics passa a tot arreu, no?). Bé, això millor que ho deixem per un altre post, no? Que avui no estic precisament inspirada per parlar de política.
Amb el tema de l’anglès, m’ha agafat tal depressió que aquest matí m’he posat a buscar el vídeo de’n Big Muzzy que encara deu córrer per casa. Encara no l’he trobat, però quan el trobi...
So, hey, hey, this the alfabet. Spelling in english is fun!
- I’m Muzzy, big Muzzy!
- I’m princess Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princess Sylvia, I’m princess Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princes Sylvia, I’m princess Sylvia,...
2 comentaris:
que té problemes amb l'anglès.
Espero que els sol·lucionis aviat, i m'hi puguis ajudar a mi.
Petons
hombre... benvinguda altre cop!!!!!! ;-)
Publica un comentari a l'entrada