Una papallona perduda en la foscor. Una imatge que sempre m’ha fascinat.
Aquelles arnes nocturnes, aneguet lleig, de color mediocre. El seu aletejar revolucionat. Mig somnolentes, desorientades, buscant la llum.
Kamikazes de la nit, estampant-se una vegada i una altra contra la bombeta. El so elèctric de cada enrampada, socarrimant-se un i altre cop, i cada vegada més amb cada nova envestida.
De seguida obliden que els fa mal, i hi cauen una vegada, i una altra, i una altra. No veuen més enllà d’aquella llum traïdora, del foc embriagador que les enlluerna i les crida.
Quina ironia. Buscant sempre aquest far que les guiï, i aquesta mateixa llum acaba esdevenint la seva perdició. Quan s’entra en terreny voraginós és difícil sortir-ne. L’abisme sempre resta a l’aguait. Per més lluny que volis tornaràs a quedar atrapada a la teranyina.
Caiem com mosques, de quatre potes.
3 comentaris:
Sempre hi queda algun filet per estirar, no?
No m’estiris del fil que em fas mal,
no em recordis que estic descosit,
que no veus que el meu cor estripat no ha trobat el seu lloc al meu pit?
No és que vulgui amagar cap secret,
però que em vegis desfet tampoc no vull,
no m’estiris del fil que ja és tard,
ja he provat a ser com sóc i no m’ha funcionat.
Mira’m, sóc tot el que tu t’imagines
i si en vols saber més somia’m,
que serè com m’has somiat.
Toca’m entre la pell i la roba,
com esborrant de la sorra
les petjades que ha deixat
tant d’amor espatllat.
No m’estiris del fil que em fas mal,
no em recordis que estic descosit,
que no veus que estirant i estirant només fas aquest nus més tupit?
No és que vulgui oblidar els meus records,
no és que vulgui canviar el meu destí,
no m’estiris del fil que ja és tard,
ja he trobat el valor, no em fa por ser covard.
Marc Parrot dixit.
Gràcies wapa! Un cafè un dia d'aquets?
Una butifarra la setmana que ve?
Publica un comentari a l'entrada