Tot això m'ha fet pensar.
De vegades, dins el caos i la incertesa tot sembla cobrar sentit. Perquè tot sovint la confusió esdevé la millor amiga de la lucidesa. Quan res sembla tenir sentit, quan creus que et perdràs per sempre, és quan aconsegueixes trobar respostes. No les busquem, però elles ens acaben trobant.
M'agrada no saber què passarà, m'agrada no controlar-ho tot i que la vida em sorprengui. I n'assumeixo els riscos. El cor no obeeix a la raó. Ens fa males passades. Però jo sempre intento obeir les seves lleis. I és que per molt que ho intenti evitar, al final ell sempre m'acaba guanyant.
Ara mateix una estranya sensació de serenitat, de placidesa, s'ha apoderat de mi. Deixo que els sentiments flueixin, que prenguin vida pròpia, que em facin sentir viva. I el que hagi de passar passarà.
Fa pocs dies un amic em va enviar una postal. Gràcies per recordar-me que aquest punt de bogeria és el que em fa ser feliç.
Deixeu-vos perdre.
6 comentaris:
Sentir-me perdut i confós em marca inconfusiblement un punt de partida a uns canvis que , setmanes enrrere, no hagués imaginat.
Sentir-se viu. És fàcil oblidar-se de l'arrel d'aquest sentiment en el moment que hom es comença a acomodar en els plaers del dia a dia. I aquells riscos??!! I aquelles sorpreses deparades pel futur que comentes??!! S'han anat tornant trasparents poc a poc.
L'inexpugnable i perillós desert de tota la vida s'ha converit, en pocs dies, en una suau brisa estiuenca, en un camp meditarrani, de fàcil accés i boniques i embriagadores vistes. Què ens ha passat??!! Millor dit, què ens passava??!!
El futur és esperançador??
Jo i l'espai
Uau!
El futur sempre ha de ser-ho, d'esperansador. Perqu� �s el que ens mant� la il�lusi� de viure, no? B� el futur i el present, suposo. Si no �s aix� alguna cosa falla. I som nosaltres mateixos els �nics que ho podem canviar.
Sempre hi som a temps de canviar el curs de les nostres vides. De vegades nom�s cal donar un cop de tim� encara que no tinguem clar quin rumb agafarem.
Segueixo estant intrigada.
Qui sàpiga del futur que aixequi el braç!!! No tingeu por!! Ni vergonya... Jo no en se del meu, i ara, menys que mai.
No és fàcil canviar de rumb! Y el qui ho digui que pensi en ell mateix i miri el que no li agrada, a veure si ho canvia.
Entrar dins d'aquest nou i temptador paradís de boniques i embriagadores visions mediterrànies, provocarà un huracà de canvis al meu voltant, sens dubte. En el moment de fer el pas tot s'accelerarà de manera veriginosa i no podré controlar el meu voltant...Potser tenies raó i això és el que en realitat busquem, però no puc evitar pensar en el que se'm pot quedar enrrere, al camí.
Un petó.
Jo i l'espai
No és fàcil, ho sé. Però crec que la resposta ja la saps. Les teves paraules delaten que la decisió ja està presa. El dubte és humà. El dubte és fruit de la por, de la por de perdre el que tens. Tot canvi comporta una elecció i per tant, una renuncia, ho saps. Sempre que fem un pas endavant deixem el passat enrera.
Però un futur excitant se'ns obre davant nostre de bat a bat.
l'intriga em consumeix.
En aquestes latituds tot va més a poc a poc. Inclús les meves paraules, en un inmediat passat felines, ara llisquen a la velocitat de les onades quan es frenen contra la sorra de la platja. Tot més lent.
Les pors són humanes, normalment incòmodes, a vegades doloroses però et fan saber que allà pot haver un perill fugaç, desconegut. És el que realment hi ha ara...
Poder, alguna cosa fugaç, amb un caliu sedeuctor, però efímer.
Fins i tot pot haver crescut la malesa i em pot fer confondre el camí que porta de l'abrasador desert a la temptadora remor mediterrània. Quí ho sap??? Potser tú??? És difícil!!!
Les paraules perden sentit, els pensaments s'esvaeixen, el cel canvia de color. Torna a ploure. Poder torno a perdre... a començar a perdre.
El teu terrat, en Murphy i la calor surenya ens va unir. Poder ha arrivat l'hora dels fets...
Aviat caurà el teló.
Jo i l'espai
jo i l'espai
Publica un comentari a l'entrada