Aquesta puta gana nocturna se'm menja i no em deixa escriure.
Fa temps que no vaig al museu, i les idees són cares de veure.
El gelocatil (calla, que és ibuprofeno) s'endormisca lentament entre àcids mentre els rum-rums mal sincopats s'encavalquen amb el metrònom del rellotge de paret.
Tac. Tic tac.
Tic.
Tac.
Voldria petar els dits i que fóssim juliol.
Voldria ser un full en blanc.
La nit en blanc.
divendres, 13 de juny del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
