14 de maig de 1986.
Ja fa 20 anys d'aquesta fotografia, i avui el meu pare ha tornat a bufar les espelmes, aquesta vegada amb el número 56.
M'agrada molt aquesta fotografia, la trobo molt entranyable i tendre. I em fa pensar com m'estimo els meus pares, tot i que sovint tingui aquella sensació de que encara em són desconeguts.
Sé que és un tòpic, però sembla mentida com passen els anys (últimament els meus posts són força nostàlgics, no?).
Avui, tot passejant per les Cinc Sénies amb en
Pau i la Txell, parlàvem de tot això. Sovint mirem enrera i tenim la sensació de no haver disfrutat prou de tots aquests anys; de que podíem haver aprofitat molt més el temps; de totes les coses que podíem haver fet i no vam fer, del que ens agradaria canviar.
Sovint tinc aquesta sensació de que els anys se m'escolen entre els dits, de que cal viure al màxim. Però també crec que sóc com sóc, que sóc qui sóc, aquí, ara, precisament per tots els errors que he comès. Suposo que tots pensem que si poguéssim tornar al passat, tindríem la temptació de canviar moltes de les coses que ens agradaria que haguessin anat diferent. Jo crec que totes les coses, bones o dolentes, ens passen per algun motiu, i precisament els errors hi són perquè aprenguem d'ells. I aquelles coses de les que no estem orgullosos i potser canviaríem són les que ens serveixen per valorar el que tenim, i valorar encara més quan realment som feliços, i aquells qui valen la pena.
Per cert, ara sí, ja podeu escoltar en Pol Petit.
