Un dissabte com qualsevol altre, però no és qualsevol dissabte.
Al matí treballo. Alguns dels meus nens em feliciten, i em fa il·lusió. Jo els he portat piruletes, com solen fer ells (bé, ara la piruleta sembla que no s’estila tant; com tot, anem ‘a lo grande’, i s’opta més per la bossa plena de ‘xuxes’).
Migdia accidentat. Dinar a corre-cuita perquè el meu germà té partit a can collons de la roca. El mitja hora hem dinat, bufat les espelmes, menjat el pastís i obert els regals.
Tarda d’allò més normal. Migdiada (curteta), després al local per preparar les coses (demà tenim bolo!) i després a fer un vol per les paradetes d’artesania de la plaça Santa Anna.
El millor del dia, el sopar: res d’especial, res de celebracions. No cal. En un principi potser em sap greu que no puguem ser més, però després penso que no, que tampoc cal. Més val pocs i ben avinguts, que diuen. Ens trobem quatre bons amics per sopar, el perquè no és més que una excusa. Xerrem de tot i de res, riem, bevem, debatem (acaloradament, uns més que altres), ... ens expliquem com ens van les nostres vides, perquè últimament no ens veiem gaire,...
No sé vosaltres, però jo ho necessitava; necessitava sentir-me acompanyada, tranquil·la, amb gent que m’estimo molt. I sí, xerrant de coses banals, per què no! Perquè són aquestes petites coses, els gestos més petit, el que et fan valorar a les persones que són especials per tu.
Com el Cd que em vau regalar. No és el regal en sí, sinó això que deia, el gest. El fet que l’escollíssiu per mi; la il·lusió d’obrir-lo i descobrir-lo, com un tresor. I val a dir que el vau escollir bé.
Gràcies nois per acompanyar-me en aquest dia tant especial (que ho va ser). I que no s’apague la llum! I que encara que ens veiem poc, anem llaurant aquesta amistat perquè no es perdi.
Al matí treballo. Alguns dels meus nens em feliciten, i em fa il·lusió. Jo els he portat piruletes, com solen fer ells (bé, ara la piruleta sembla que no s’estila tant; com tot, anem ‘a lo grande’, i s’opta més per la bossa plena de ‘xuxes’).
Migdia accidentat. Dinar a corre-cuita perquè el meu germà té partit a can collons de la roca. El mitja hora hem dinat, bufat les espelmes, menjat el pastís i obert els regals.
Tarda d’allò més normal. Migdiada (curteta), després al local per preparar les coses (demà tenim bolo!) i després a fer un vol per les paradetes d’artesania de la plaça Santa Anna.
El millor del dia, el sopar: res d’especial, res de celebracions. No cal. En un principi potser em sap greu que no puguem ser més, però després penso que no, que tampoc cal. Més val pocs i ben avinguts, que diuen. Ens trobem quatre bons amics per sopar, el perquè no és més que una excusa. Xerrem de tot i de res, riem, bevem, debatem (acaloradament, uns més que altres), ... ens expliquem com ens van les nostres vides, perquè últimament no ens veiem gaire,...
No sé vosaltres, però jo ho necessitava; necessitava sentir-me acompanyada, tranquil·la, amb gent que m’estimo molt. I sí, xerrant de coses banals, per què no! Perquè són aquestes petites coses, els gestos més petit, el que et fan valorar a les persones que són especials per tu.
Com el Cd que em vau regalar. No és el regal en sí, sinó això que deia, el gest. El fet que l’escollíssiu per mi; la il·lusió d’obrir-lo i descobrir-lo, com un tresor. I val a dir que el vau escollir bé.
Gràcies nois per acompanyar-me en aquest dia tant especial (que ho va ser). I que no s’apague la llum! I que encara que ens veiem poc, anem llaurant aquesta amistat perquè no es perdi.
